No ha estat una roda de premsa qualsevol. La sala de reunions de les oficines del club, a la Baixada del Molí, s’ha omplert de directius, tècnics, treballadors i jugadors. Zan Tabak i els seus ajudants, així com jugadors com Rafa Luz, Chumi Ortega o Rubén Guerrero, han volgut ser presents en l’última compareixença pública de qui ha estat una de les figures més influents de la història recent del MoraBanc.
Ningú s’ha volgut perdre el comiat de Francesc Solana. Tampoc les emocions. Perquè Gorka Aixàs ha mantingut durant bona part de l’acte un rostre tens, conscient probablement de la transcendència de la decisió que acabava de defensar públicament. Tant el president com Solana han hagut de contenir les llàgrimes en diversos moments d’un comiat que ha tingut molt més de separació personal que no pas de simple relleu executiu.
TRISTESA, DECEPCIÓ I ORGULL
Solana no se’n va només d’una feina. Se’n va d’una part de la seva vida. Ho ha dit ell mateix, amb la veu continguda i el paper a les mans. “Avui comparteixo davant vostre una barreja de tristesa, decepció i orgull”. La frase resumeix l’estat emocional d’un final d’etapa que no ha estat ni fàcil ni esperat. Tristesa, “perquè s’acaba una etapa que no volia que acabés”. Decepció, “perquè després de setze anys de dedicació absoluta, sincerament esperava un final diferent”. I orgull, perquè pot “mirar tothom als ulls” i assegurar que ho ha donat tot pel club. Solana accepta la decisió, però no amaga que li fa mal.
El president, Gorka Aixàs, ha justificat la determinació presa per la junta directiva com “la decisió més difícil que hem hagut de prendre en aquesta entitat”, tot afegint que era necessària “per sacsejar-la”. Aixàs ha evitat parlar d’acomiadament i ha insistit que el MoraBanc “sempre serà casa teva”. Però la realitat és que el club ha decidit posar punt final a setze anys de comandament esportiu i obrir una nova etapa que tindrà Jordi Ardèvol com a nou responsable de la direcció esportiva.
“Hem perdut la identitat”, ha afirmat, puntualitzant que no està d’acord amb el fet que, com va dir Aixàs a RNA, el club s’està desfigurant. I ha anat més enllà: “És molt difícil construir identitat i és molt fàcil perdre-la. Ara mateix ens està costant molt tornar-la a tenir”. Per a l’encara director esportiu, aquesta és la gran reflexió que deixa el curs. Una qüestió que va més enllà dels resultats i que afecta la manera de construir el vestidor, el lideratge i el sentiment de pertinença. Solana ha assumit la seva responsabilitat en la mala planificació de la plantilla. Ha reconegut “un error molt gran” en la configuració de l’equip l’estiu passat i ha admès que la persona que havia de liderar el projecte esportiu no va respondre a les expectatives. Tot i això, ha reivindicat la capacitat de reacció del club i la feina feta per evitar el descens. “Cap de turc no m’hi sento. Soc responsable”, ha afirmat.
La roda de premsa també ha servit per repassar el llegat de setze anys. Aixàs ha situat Solana com una figura imprescindible en el pas del club “d’una etapa amateur” al bàsquet professional. Els ascensos, els ‘play-off’, la Copa del Rei o Europa formen part dels èxits visibles. I, com a fitxatge més destacat, el d’un Jean Montero que la pròxima temporada jugarà al campió de la Eurolliga, l’Olympiakos. Però Solana ha preferit parlar de les persones i de l’estructura construïda. Ha recordat a Jordi Clua, qui li va obrir la porta el 2010; Joan Peñarroya, amb qui va compartir els primers vuit anys de creixement; els jugadors, els treballadors i una afició que ha passat “de 250 persones” a omplir el pavelló Toni Martí. També ha reivindicat el desenvolupament del bàsquet base, amb David Eudal, que ha passat d’una vuitantena de nens i nenes a més de 350.
LA SEVA PARTICIPACIÓ ACCIONARIAL, PER DEFINIR
“Soc d’Andorra”, ha proclamat en un dels moments més sentits del seu discurs. Una frase que resumeix fins a quin punt el seu vincle amb el club i amb el país transcendeix la feina. I precisament per això, una de les grans incògnites continua oberta. Solana deixa el càrrec de ‘general manager’, però no desapareix necessàriament de l’estructura societària. O almenys, això és el que no ha volgut respondre. Ell forma part de la propietat del club i la seva participació accionarial queda ara en una situació pendent de definir.
Preguntat sobre el seu futur vincle amb l’entitat, ha respòs amb una frase tan sincera com reveladora: “Sentimentalment, segur. L’altre ja ho veurem”. Aixàs ha desvinculat la decisió esportiva, presa en quòrum per la junta directiva, de la condició d’accionista de Solana. “La propietat cadascú té les coses que té. Jo no crec que tingui res a veure”, ha assegurat. Però el debat queda sobre la taula en un moment en què el MoraBanc inicia una nova etapa.
I és que, tot i la tensió, l’acte ha estat més emocional que institucional. Solana ha agraït a Aixàs els anys compartits i ha assegurat que prefereix quedar-se “amb tot el que vam ser capaços de construir plegats” abans que amb les circumstàncies que han acabat provocant la seva sortida. Potser la imatge que millor resumeix la tarda no és cap declaració. És la de dos homes que han compartit setze anys de viatge intentant explicar públicament una separació que cap dels dos amagava que els feia mal. El president defensava la necessitat d’un canvi. El director esportiu admetia que esperava continuar formant-ne part. Mentrestant, el MoraBanc gira full. Però l’era Solana, per pes i per llegat, continuarà formant part de la memòria del club durant molt de temps.