La crisi és econòmica, esportiva i institucional. Econòmica perquè hi ha hagut una mala gestió i s’ha estirat més el braç que la màniga. Arran dels Jocs dels Petits Estats, la federació va acabar tenint sobrant i això va portar el ministeri d’Esports a concloure que l’ens no necessitava tants diners. I les aportacions posteriors s’han reduït. Però les despeses no han minvat. Això ha portat a prendre decisions, en alguns casos sense passar per assemblea, que ni s’han entès ni s’han compartit. Per exemple, el preu per llicència de cada gimnasta s’ha duplicat. A les gimnastes federades se’ls ha passat a cobrar quota mensual i hi ha moltes dificultats per poder cobrir les despeses dels desplaçaments.
Més exemples, els darrers mesos ja es va advertir les gimnastes federades que no hi havia capacitat econòmica per poder pagar els desplaçaments als campionats d’Espanya i de França. I que haurien de ser les famílies les que cobrissin aquestes despeses. Això va ser un cop dur. Finalment es van poder finançar els desplaçaments a França, però no els del campionat espanyol celebrat a Guadalajara. Entre això i la sensació que l’única gimnasta amb màniga ampla i certa protecció seria Berta Miquel, l’esbandida d’esportistes ha estat molt notable.
SORTIDES I DECISIONS TÈCNIQUES
En efecte, segons les fonts consultades, el maig i el junt de l’any passat hi va haver dues sortides. Després del mundial de conjunts que es va fer al Brasil el setembre passat hi va haver tres marxes més de cop. I encara aquest darrer mes de maig es van donar tres renúncies més, deixant l’equip sènior de la federació molt tocat. I no només la qüestió econòmica hi ha tingut a veure. Les decisions tècniques, també. I en aquest sentit el paper exercit per Fiona Pallarès està sent molt criticat.
El maig i el junt de l’any passat hi va haver dues sortides. Després del mundial de conjunts que es va fer al Brasil el setembre passat hi va haver tres marxes més de cop. I encara aquest darrer mes de maig es van donar tres renúncies més, deixant l’equip sènior de la federació molt tocat
Els barems imposats per Pallarès no s’han entès en cap moment. I, a més, quan ha convingut, segons les fonts consultades, no s’han fet servir fil per randa com sí que s’han emprat en altres ocasions, per tal que les decisions fossin més beneficioses per algú i no pas per algú altre. Això és el que ha generat una sensació d’inequitat i injustícia que hauria portat algunes de les gimnastes a deixar-ho córrer, essent conscients que no totes les integrants de l’equip federatiu tindrien les mateixes oportunitats.
Tampoc ajuda en aquest sentit un fet com l’entrada a la selecció, aquest estiu, d’una gimnasta vinculada familiarment a un càrrec directiu d’un dels principals patrocinadors de la federació (Andbank) que, alhora va permetre la celebració de la final de la Copa d’Andorra. Encara ara ningú no acaba de comprendre com és que s’ha seleccionat aquesta esportista. I no es té res en contra de la noia. Si no de les maneres de fer, dels barems i les formes de tractar a unes o a d’altres en base a criteris que, a voltes, poden com a mínim semblar espuris.
I el caràcter de Pallarès, en aquest cas de la directora tècnica, és inapel·lable. Qualsevol cosa que se li vulgui discutir sol tenir la negativa i un enfrontament que es pot generar en contra de qui hagi propiciat la divergència per resposta. I aquesta manera de fer que algunes fonts han qualificat de dictatorial tan és amb les gimnastes com amb els clubs. I aquí la situació s’agreuja perquè també hi intervé la seleccionadora, amiga de l’entrenador d’un dels vuit clubs.
CRISI INSTITUCIONAL
Dels vuit clubs, set van a l’una. I el vuitè va per lliure i mirant de posar submarins -en forma de ‘fitxatge’ de gimnastes de les altres entitats, per exemple- a la resta de conjunts. ¿I a quin club dona suport la federació? Efectivament, al que a parer de la resta d’entitats, és l’únic que actua de forma indeguda. I és que la relació entre clubs -amb una excepció, quedi clar- i federació és pràcticament nul·la, inexistent. No hi ha suport de cap mena des de la federació quan, sembla, hi hauria de ser. O així ho veuen els clubs, segons les fonts consultades.
Però quan es denuncien pràctiques indegudes per part del club que juga aparentment a fent trampetes, la federació es fa l’orni. Hi ha massa vincles entre dit club i la seleccionadora que forma part d’una federació que semblava que s’havia de rellançar amb el canvi de presidència que, lluny d’això, s’ha acabat sumint en una autèntica crisi que els clubs sols veuen amb possible solució si es fa creu i ratlla i es comença, pràcticament, des de zero. De fet, algunes entitats, segons que ha pogut saber l’Altaveu, apostarien fins i tot per la intervenció del ministeri.
Hores d’ara, segons les diverses fonts consultades, la federació només economitza i gestiona la part de la gimnàstica rítmica de la selecció. Els clubs se senten deixats de la mà de Déu. La gimnàstica artística també està més que menys abandonada i l’estètica, que és una nova disciplina, ni està ni se l’espera. Tot plegat, per tant, és poc menys que un fangar. I amb una seriosa amenaça que la crisi encara es faci més profunda i cada vegada de més difícil resolució.