La nit del 8 al 9 de setembre de 1972, un incendi va destruir l’església de Santa Maria de Meritxell, d’origen romànic. El foc també va fer desaparèixer les dues imatges de la Mare de Déu i bona part del patrimoni que conservava l’interior del temple. La destrucció va commocionar el país i va obrir el debat sobre com recuperar un espai que, més enllà del seu valor religiós, ja era un lloc de trobada per als andorrans.
La resposta va arribar amb un projecte completament nou. El Consell General va encarregar el disseny del nou santuari a Ricard Bofill i, el 8 de setembre de 1974, se’n va col·locar la primera pedra. Les obres van avançar durant els dos anys següents fins que, el 8 de setembre de 1976, el nou temple va ser inaugurat.
L’edifici va trencar amb la imatge de l’antic santuari. Bofill va plantejar una arquitectura contemporània que mira alhora cap a tradicions molt diferents. El nou Meritxell combina les formes avantguardistes amb referències al romànic i al barroc de l’antic temple, així com elements vinculats al Renaixement italià. El resultat és un edifici de grans volums geomètrics, pensat també per dialogar amb el paisatge que l’envolta.
La transformació va ser profunda i, en els primers anys, no va estar exempta de controvèrsia. El nou edifici s’allunyava molt de la imatge que la població tenia del vell santuari. Amb el temps, però, l’obra de Bofill es va convertir en un dels exponents més singulars de l’arquitectura contemporània d’Andorra.
Cinquanta anys després, Meritxell continua sent molt més que un edifici. És un espai de devoció, però també de trobada, memòria i identitat col·lectiva.