“No és un arbre genealògic, és un recorregut pel que es deia focs, és a dir, les cases, no les famílies, perquè a vegades al mateix foc habitaven diverses famílies”, ha detallat l’autor, que ha aventurat que en un parell d’anys podria tenir el llibre sobre el segle XIX, tot i que ha emfasitzat que la recerca que està duent a terme és “molt complicada” perquè hi ha una important tasca de “selecció, de buscar documentació i triar l’apropiada”.
“També és cert que és un treball que usa, és a dir, que no cada dia tens les mateixes ganes. Però és atractiu, sobretot quan aconsegueixes casar dos conceptes. Però és lent”, explica i afegeix que després de quinze anys “com més en saps, més dubtes. És típic amb totes les ciències. Jo soc de ciències, soc tècnic, és a dir, no et tornes ni savi ni valent, et tornes poruc”.
En l’actual llibre una de les qüestions clau és precisament què eren els emprius. I Pujal ho detalla: “És un dret de peixena que té una comunitat sobre territori d’una altra comunitat”. En la presentació, que ha omplert la sala del consell de l’antic comú d’Ordino, Pujal ha explicat que es tracta d’una definició “altament tècnica” i que no hi ha informació elaborada de què era un empriu. A Ordino hi ha hagut dos emprius, el de mont de Llorts, actual Angonella, i el de mont de Codina, que és l’actual domini esquiable d’Arcalís i que s’han mantingut perquè “no han prescrit” i “molt probablement venen de la prehistòria”. Eren els de la Massana els que tenien dret de péixer en aquest terreny, portant-hi les ovelles i les vaques. I aquest dret de peixena normalment se cedia a canvi d’una compensació econòmica o amb espècies, en “general a canvi de pernils i formatges”.
Una de les peculiaritats que han cridat l’atenció de l’autor al voltant dels emprius i dels drets de peixena és la “meticulositat amb què feien complir els acords”. En aquest sentit, remarca que “l’ús es feia complir al peu de la lletra”. I també subratlla “el fet de l’automaticitat de l’herència en cas de successió intestada”.
CREIXEMENT
Un altre aspecte documentat per Pujal és l’important creixement que es viu a la parròquia al segle XVIII i que dona lloc a la creació de cases noves. L’exemple més clar és a Llorts perquè “molts dels nouvinguts venien de França perquè estava assolada per les guerres” i perquè havien tancat les fargues de la vall de l’Arieja. Per tant, hi havia professionals que venien a treballar a Ordino, on hi havia les fargues, en funcionament fins al 1894. També a Segudet hi va haver “un enorme creixement” pel clima i també per la “fantàstica situació respecte al poble d’Ordino, on hi havia la manufactura del ferro”. Entre les cases fortes, cal Tor a Ansalonga; cal Rufó a la Cortinada i Gener a Arans.
El llibre és el resultat de “d’anys de visitar arxius, de buscar documents, alguns inèdits i de selecció, perquè n’hi ha milers, per no dir milions. I llavors has de veure quins concerneixen el tema que has estudiat”, conclou.