Lozano assegura que en el moment que es va esdevenir el fet ningú no entenia res i es considerava, es considera de fet, que vivien una profunda injustícia. De fet, explica, “vam continuar lluitant pel que era la nostra casa” i ella demanava al seu entorn que no traguessin els diners del banc com va passar en aquell moment, perquè estaven convençuts que tot ho havien fet correctament. Aquests deu anys li han permès discernir qui era amic de debò i qui no ho era i en canviar-li la vida del tot, la part bona és que ha tingut més temps per dedicar al seu fill, que en el moment de la intervenció, i amb ella totalment dedicada a la feina, tenia tan sols un any.
Cristina Lozano assegura que es lleva “cada matí amb la incertesa de si apareixerà una causa nova”. Perquè deu anys després, de forma incomprensible, continuen apareixen causes com bolets. Quan va esclatar el ‘cas BPA’, que “recordo com un malson, i ho recordo com si fos ahir”, Lozano era la directora general adjunta de negoci de l’entitat bancària. De cop i volta “ja no érem empleats de banca, érem criminals”, lamenta en la tercera càpsula audiovisual d’una petita sèrie per recordar les vivències de protagonistes reals dels deu anys de patiment del ‘cas BPA’ que l’han fet pujar en una muntanya russa emocional.
Et pot interessar
Comentaris (10)