Hi ha una coneguda cançó del grup mexicà Maná que es pregunta “dónde jugaran los niños”. Doncs aquesta qüestió és la que es fa, des del passat dilluns al vespre, molta gent a Encamp, especialment aquells que viuen al costat del Prat Gran, ara que s’ha confirmat que el parc, l’espai d’esbarjo més gran del poble, té els dies comptats. Els propietaris dels comerços que se situen al seu voltant remarquen especialment el que pot suposar per a la canalla la desaparició d’aquest espai i alguns d’ells no amaguen que també els pot acabar repercutint en el seu negoci, en funció de quin sigui el futur.
L’Ana Ventura i la Bàrbara Vilars fa temps que porten la granja Xocolatí. Més enllà del que la presència del parc suposi per aquest negoci, es mostren especialment tristes per com afectarà els seus fills, habituals usuaris del Prat Gran. “Estic en contra que es tregui; el meu nen anava molt a jugar i ja m’ha preguntat què farà ara”, apunta Bàrbara, mentre que l’Ana remarca que “fa molts anys que està parc i ens agradaria que es posessin d’acord perquè pugui continuar”. Sobre com pot influir el tancament del parc al seu local, tenen clar que, al final, “amb ell hi ha més vida”.
Menys temps oberta porta la botiga de llaminadures ‘La felicitat és dolça’, però la seva propietària, Maria da Luz da Silva, té clar que “és una pena treure el parc”. Afirma que “no hi dic només per mi sinó per tots els nens que hi van; jo durant molts anys he anat amb la meva filla”. També entén que el tancament “ens perjudicarà perquè si allà ja no hi ha gent, no vindran a comprar”.
Un altre local emblemàtic de la zona és el Roc Arnau. La seva responsable, la Mònica Carcao no amaga que “a mi m’agrada tal com està; hi ha festes i això, al final, suposa un benefici per al meu negoci”. A més, remarca que el Prat Gran “és bonic per als nens i fa pena que es destrueixi”.
El cor i el cap discuteixen internament en Ton Miño propietari de ‘Premsa dolça’, una botiga que ven diaris i revistes, llaminadures i pa. Per un costat, apunta, hi ha “el costat empresari” que li fa pensar que “si es fan edificis, és probable que tingui més clients”. Per l’altre, “a nivell personal hi ha el paisatge i el que suposa el parc, que és maco”.
Cèlia Fernández fa tot just unes setmanes que regenta un altre local clàssic de la zona, el bar Xoc, a la cantonada entre l’avinguda Príncep Benlloch i el carrer Pas de la Casa. La notícia del tancament del parc no li ha agradat. “Ho veig malament. On aniran els nens?”, es pregunta, mentre una clienta que sent la conversa també afegeix “i la gent gran?”. Fernández admet que, ara per ara, “no sé com m’afectarà al negoci”, però sí que apunta que “el vaig agafar, entre altres coses, perquè hi havia el parc i pensava que m’ajudaria a tenir clientela”.
Tots aquests locals, però, tenen, entre cometes, sort. Un cop el comú abandoni el Prat Gran, podran continuar oberts. Menys fortuna té el restaurant de l’interior del parc, que la corporació té atorgat en concessió. Els seus treballadors han preferit no parlar, però tenen clar que el tancament de l’espai suposarà que, en poc temps, hauran de buscar una altra feina.
Comentaris (4)