No és ja que algunes jurisdiccions judicials, la Batllia, és a dir, la primera instància més que cap altra, estigui col·lapsada. El problema va molt més enllà. En aquest sentit entenen que el corporativisme judicial està posant en risc l’equitat de què haurien de gaudir els administrats. Que actualment els tribunals no garanteixen la justícia justa que els principis legals suposen i haurien d’assegurar. Els advocats se senten massa sovint menystinguts i, entenen, les traves que els posen a ells acaben afectant directament els ciutadans, als quals representen en els processos judicials.
La pregunta és obvia: “Si hi ha tant enuig per què no es queixen més sovint? Per què no visualitzen que hi ha un problema.” I la resposta és preocupant: “Hi ha pocs advocats que puguin ser independents de veritat. Els ingressos de molts despatxos depenen de l’administració, d’alguns clients tan influents que més val la pena no significar-se per les injustícies que poden sofrir i, de fet, sofreixen, altres clients molt menys transcendents” en relació amb la facturació del gabinet jurídic. El que sigui.
ALTRES OPERADORS
El malestar dels advocats per la situació de la Justícia no és només dels advocats. Altres operadors judicials com els procuradors també fa temps que estan molt contrariats amb el funcionament de l’administració de Justícia, des del Consell Superior a la majoria de jurisdiccions. A títol personal, òbviament, se salven alguns funcionaris i també alguns jutges i magistrats. Fins i tot, algun, molts pocs, fiscals. Però és que resulta que la fiscalia és un organisme jeràrquic i la línia la marca sí o sí el fiscal general. I contrarietat amb Alfons Alberca és també evident. Que hi ha unanimitat en el malestar exposat? Evidentment que no.
La majoria, més enllà dels detalls més personals exposats durant la vista, consideren que els jutges són massa intocables.
“L’important és que es comencin a dir les coses. Que no es calli. Ja és hora que algú alci la veu”
Divendres, per bé o per mal, a la Seu de la Justícia Silvestre va rebre un suport poc habitual de col·legues. Més d’una trentena segur. Cert, però, que d’advocats n’hi ha pel cap baix més de dos-cents exercint al Principat. Dels assistents a la vista de divendres n’hi havia uns quants que tenien clar el suport indubtable al lletrat promotor de la demanda. I n’hi havia d’altres que volien saber de primera mà de què anava la cosa. La majoria, més enllà dels detalls més personals exposats durant la vista, consideren que els jutges són massa intocables. I que s’autoprotegeixen a costa del que sigui.
¿Això vol dir que el procediment emprat per Silvestre és el correcte? Des del punt de vista jurídic, hi ha algun que altre dubte. “Hi ha uns quants companys que consideren que el termini per dur a terme l’acció hauria caducat”, exposa un dels advocats assistents. Aquest és un dels arguments de fiscalia per desestimar les pretensions de Silvestre. El fiscal general, però, es va contradir en qüestió de ben poques hores. En dues vistes diferents per reclamacions contra l’Estat, Alberca va defensar una posició en el ‘cas Silvestre’ i tot el contrari dues vistes més tard. En tot cas, per a molts, més enllà de les precisions jurídiques “l’important és que es comencin a dir les coses. Que no es calli. Ja és hora que algú alci la veu”.
El Col·legi d’Advocats, com a tal, es manté al marge d’aquest cas concret. La fractura que ha suposat el ‘cas BPA’ a nivell social, econòmic… també s’ha reflectit en sectors professionals com els de l’advocacia. Que no vol dir que aquest fet tingués cap rerefons en el cas de la vista de divendres. Però l’ens col·legial sol mantenir un paper tebi. També depèn molt del tarannà personal, de l’actitud, dels components de la junta que hi ha en cada moment i de les persones que hi tenen més ascendència.
Però és obvi que el poder judicial no gaudeix del reconeixement social que seria necessari. “A Silvestre se li obre la causa, se’l processa, quan denuncia les maneres de fer del president del Tribunal de Corts, Josep Maria Pijuan, fins al punt que se l’acaba fent fora del judici de la causa principal del ‘cas BPA’”, recorda un dels advocats assistents a la vista de divendres. Aquesta coincidència, però, el lletrat demandant no la va denunciar davant el plenari, en què sí que va insistir, fins que el magistrat el van tallar, de com d’inconcebible era l’actuació de la batlle que el va processar.
“Els jutges acaben fent i desfent”, recorda un dels advocats consultats, que remarca que la capacitat d’influir en segons quins àmbits és molt important. Es destaca, per exemple, l’ascendència que té el citat Pijuan davant el Consell Superior de la Justícia
Que l’hagués processat per blanqueig la mateixa batlle (ara magistrada, Canòlic Mingorance) que al seu dia va alliberar els diners que van servir per satisfer -una petita part, 500.000 euros de 200 milions- la prima ara qüestionada perquè la responsable judicial va considerar que no hi havia prou indicis per considerar que aquells fons eren de procedència il·lícita. Mingorance va posar en marxa la majoria de les causes relatives al ‘cas BPA’ i quan va tenir bona part de la feina feta va saltar al Tribunal de Corts, que ningú no pot negar que és una feina menys feixuga.
“Els jutges acaben fent i desfent”, recorda un dels advocats consultats, que remarca que la capacitat d’influir en segons quins àmbits és molt important. Es destaca, per exemple, l’ascendència que té el citat Pijuan davant el Consell Superior de la Justícia. Per segons què, tanta o més que Alberca. Pijuan gaudeix d’un notable reconeixement professional a Catalunya. Com per exemple Enric Anglada o Joan Manel Abril Campoy.
Tots tres van deixar la judicatura espanyola abans d’hora -en algun cas, molt poc abans- quan la situació judicial a Espanya es va enrarir d’allò més pel procés sobiranista català. I tots tres, en la pugna entre Madrid i Barcelona eren més de Barcelona que de Madrid. Ja feia anys que exercien parcialment al Principat. Però ara ho fan a temps complert. Fins que la jubilació definitiva, especialment en el cas de Pijuan i Anglada, els atrapi. I és aquí quan del primer dels dos darrers citats se’n destaca la influència sobre el Consell Superior de la Justícia. ¿I si s’estigués ‘preparant’ per ser el relleu d’Enric Casadevall com a màxim responsable del poder judicial andorrà?
Aquest dies he preferit guardar silenci. M'he volgut mantenir al marge. Només diré una cosa d'aquesta darrera setmana: GRÀCIES!https://t.co/BXrV49OKjf
— J.A. Silvestre (@j_a_silvestre) January 23, 2022
El pitjor de tot és la malfiança que hi ha entre jutges i advocats. “No podem tenir pau si ens considerem els jutges i els advocats enemics, perquè no ho som”, va arribar a dir Silvestre durant la vista. I encara hi ha altres dos problemes que en són un de sol i que, igual com està passant especialment a Espanya, també succeeix, o comença a succeir, a Andorra. La politització de la Justícia. I la judicialització de la política. Potser, com mantenen alguns advocats, és ja hora d’alçar la veu. Fins i tot que sigui la ciutadania -la que pateix retards d’anys i panys, la víctima de decisions incomprensibles- qui l’alci.
Comentaris (8)