Chiqui se sent, “em considero”, lliure de la malaltia malgrat que encara fa teràpia i continua de baixa. Dissabte parlarà del càncer des d’una visió holística, que, de fet, és el títol que engloba tota la jornada. Novis és la protagonista del cartell anunciador d’un seguit de minixerrades de diversos professionals o persones que tenen vinculació amb el combat del càncer. Unes aportacions que es faran durant tot el dia a la Llacuna embolcallades amb les fotografies captades per la Nikon de la infermera en un espai de l’hospital.
Novis volia ser infermera, diu, des que té ús de raó. Nascuda a Almeria, tot just tenia un any quan la seva família es va traslladar al Principat. Al país ha fet tota la seva vida, començant pels estudis a l’Escola d’Infermeria que la van transformar de Carmen a Chiqui. Va estar-se un parell d’anys a l’àrea de medicina interna i el gros de la seva activitat professional l’ha passat a la unitat de cures intensives (UCI). Mai no ha estat a oncologia ni tan sols coneixia de primera mà -la seva mare al marge- dones afectades de càncer de mama. Però sí que li havia tocat tractar, esporàdicament, algun afectat per la malaltia.
-I això de la fotografia, d’on li ve?
-És un ‘hobby’. En soc aficionada. He fet els meus cursos, he estudiat… Més que un ‘hobby’ és una passió. La fotografia em serveix, d’una banda, per desconnectar i, de l’altra, la faig servir per expressar-me.
-Es decanta per alguna tècnica o tipologia de fotografia en especial?
-El que més m’agrada és retrat. I en blanc i negre. Arriba més. És una fotografia més emocional.
Trenta-cinc retrats d'una trentena de dones protagonitzen una exposició molt íntima en el 'Dia mundial del càncer de mama'; menys l'autora, la resta de dones no han vist el resultat final; una d'elles, malauradament, no el podrà veure mai
Les 35 imatges que configure l’exposició ‘Jo sóc la vida’ són retrats. Individuals o col·lectius. I gairebé tots en blanc i negre. “Sí, també n’hi ha algunes amb color”, matisa Chiqui. Novis és de fotografia digital. Res de rodet. “No en tenia ni idea. No m’inquietava.” Però quan van aparèixer les càmeres digitals tot va canviar.
-Sóc ‘nikonista’. Quan va ser l’hora de triar càmera em vaig decantar per una Nikon. La fotografia digital em va enganxar. Em va interessar i em vaig interessar per aprendre’n.
Ella ha estat model de moltes de les seves fotografies. Ja hi tornarem. Té xarxes socials, Instagram, però per a un ús més aviat privat. No és de les de fer fotos amb el mòbil encara que no ho defuig. “Si vull fer una foto, me’n porto la càmera.” De fet, no acaba d’entendre aquells qui volen fotografiar optin per una màquina que capti imatges, que faci vídeos… O una cosa o l’altra.
-Com se li acudeix això de voler retratar dones amb càncer de mama?
-Tants anys en el món sanitari… Encara que no treballo a oncologia… tenia clar que el càncer de mama és molt freqüent a Andorra, molt habitual. I pel lloc tan petit que és, hi ha una incidència molt alta. Moltes dones al llarg de la seva vida hauran de conviure amb aquesta malaltia.
-Quan se li encén el cuquet?
"Volia mostrar què és i com es conviu amb el càncer de mama. I la vida hi ha vegades que té cops amagats. 'Ah, que vols fer això? Doncs ho viuràs des de dins'", i l'octubre passat li van diagnosticar la malaltia de la qual se sent lliure però encara combat
-Deuria ser a principi del 2018. Pretenia fer un projecte de fotografia terapèutica. Intentar mostrar què és i com es conviu amb el càncer de mama. I la vida hi ha vegades que té cops amagats. ‘Ah, que vols fer això? Doncs ho viuràs des de dins’
I quan encara no havia acabat de fer el pas, de tirar endavant el projecte, Chiqui va ser diagnosticada de càncer. Ella també. A casa, ja hi havia fet cap el càncer almenys una vegada. Per tant, ella ja seguia uns controls una mica més exhaustius que qualsevol altra dona.
-La meva mare n’havia tingut. I com que hi ha un antecedent, és un element més a tenir en compte. S’han de fer controls. I de vegades acabes tenint més paranoia del compte.
-Com li detecten?
-El mes d’octubre de l’any passat em noto un bony al pit. No era la primera vegada. En ocasions anteriors sempre havia sigut tot benigne. Vaig pensar que seria més del mateix, potser algun bonyet que s’havia fet una mica més gran. Però em van fer un control i van veure que era dolent i em diagnostiquen.
-Se li enfonsa el món.
-L’impacte de la notícia és molt gran. No vull saber res de res.
-Un professional sanitari ho gestiona millor, pitjor o té un efecte neutre la professió?
-Al principi l’efecte va ser dolent. Busques, saps, coneixes, entens, remenes, tornes a buscar… fins que em van prohibir buscar més. Em van obligar a fer de malalta i no d’infermera. ‘Sóc infermera però primer sóc malalta, per tant, faig de malalta’.
"Busques, saps, coneixes, entens, remenes, tornes a buscar… fins que em van prohibir buscar més. Em van obligar a fer de malalta i no d’infermera. ‘Sóc infermera però primer sóc malalta, per tant, faig de malalta’"
I va actuar com a tal tot i que reconeix que la seva feina l’ha ajudat a teixir una xarxa, a tenir accés a uns suports que altres persones, potser d’entrada, no tindrien. D’aquí que la jornada de tarda del ‘Dia mundial del càncer de mama’ estigui enfocat a les aportacions de professionals que poden contribuir a pal·liar la malaltia no estrictament des de la medicina. En qualsevol cas, l’impacte de la notícia la va dur a aturar inicialment el projecte fotogràfic. El novembre passat inicia el tractament de quimioteràpia -cada malalta té el seu propi tractament: “càncer de mama és el nom, però hi ha molts cognoms, i per cada cognom hi ha un tractament farmacològic concret”, matisa Novis- i des de llavors canvia d’idea: “Ara més que mai.”
-Retorna a la idea de fer fotos a dones afectades pel càncer.
-Començo a madurar la idea. Jo sóc una malalta més. Entenc molt més les dones que han passat o passen per això. Jo ho estic passant. Vull fer les fotos. I em començo a moure.
Demana la col·laboració del Col·legi d’Infermeres i Infermers, que li dóna el suport, i el maig passat, quan tot just havia acabat de fer la quimioteràpia i encara en patia les seqüeles, també gràcies a la cooperació amb el SAAS es posa en marxa. Un anunci a Facebook dispara l’interès i moltes més dones de les que ella podia esperar es mostren disposades a participar del projecte.
“Demanàvem malaltes de càncer de mama que estiguessin en qualsevol fase. Acabades de diagnosticar, fent quimioteràpia, acabat el tractament, amb cicatrius, amb la mastectomia. Afectades en diferents moments.” De fet, la mateixa Chiqui s’ha autoretrat, de vegades amb el suport d’una amiga, i molts cops ha exposat aquella imatge a Instagram. La resposta va ser molt bona. Una trentena de dones es van apuntar al projecte.
-Mantenia una entrevista prèvia amb cadascuna d’elles per tal d’organitzar-me. I jo decidia quin tipus de fotografia em semblava més adequada.
-Com ho decidia?
-En funció de la fase del procés en què estava, de la seva història…
"Estava malalta com elles, les podia entendre. I sempre calia tractar la qüestió amb el màxim de respecte"
-S’ho prenien bé les ‘models’ ocasionals.
-Estava malalta com elles, les podia entendre. I sempre calia tractar la qüestió amb el màxim de respecte.
-Quant temps dedica a fer les fotos?
-Durant un mes. Majoritàriament en dissabte, matí i tarda. Si va caldre puntualment altres dies, també. Les fotografies es van fer a l’hospital. Em van cedir una habitació durant un mes; volia un entorn que fos neutre.
-Què primava quan les tenia al davant i les apuntava amb la càmera?
-Que estiguessin còmodes mostrant parts molt íntimes. Aquestes imatges s’han de tractar amb molt de respecte.
-I si alguna no volia que se la reconegués?
-Això ho he respectat molt. Si alguna ha demanat que no volia que sortís la cara, no surt.
-Suposo que hi haurà alguna dona més que una altra que l’haurà, diguem-ne, marcat.
-Amb alguna sí, és clar. Sempre connectes amb unes persones més que amb altres. Com que jo estava malalta, hi ha hagut casos que la connexió ha estat molt directa. No és només una foto. Som persones i darrere hi ha una història de lluita i més hi tot.
.jpg)
Chiqui Novis va proposar alguns grupets perquè no fossin totes les fotos individuals, i encara que ella manava, sempre eren les models les que acabaven disposant. Cap d’elles no ha vist el resultat editat del treball fotogràfic. Ho veuran aquest dissabte com la resta de persones que s’acostin a la Llacuna. Totes no. Totes hauran vist les imatges pel visor de la càmera. Però hi ha una de les models que en el pas de captar la imatge al dia de l’exposició ‘se’n va anar’. Silenci. Ella obre l’exposició. Una mena de sentit homenatge pòstum.
-El muntatge l’ha titulat ‘Jo sóc la vida’. Per què?
-Jo vull que el missatge que hi hagi darrere sigui positiu. Quan et fan el diagnòstic i et diuen: ‘càncer’, et ve la por. Però jo crec que si aconsegueixes que la por no et paralitzi i la fas una aliada, acabes rebent un impuls. Energia, una nova fortalesa. Per això vull que el missatge sigui positiu. Hem de treure la part positiva d’un fet negatiu.
"Quan et fan el diagnòstic i et diuen: ‘càncer’, et ve la por. Però jo crec que si aconsegueixes que la por no et paralitzi i la fas una aliada, acabes rebent un impuls. Energia, una nova fortalesa"
-Hi ha part positiva?
-Hem de veure que el càncer es venç, que hi ha una sèrie de recursos, a banda dels metges, que ens poden ajudar. Hem de saber que no estem soles, que no hem de passar aquest mal tràngol soles. Una mica per aquí van algunes de les xerrades de dissabte. De tot en poden sorgir coses positives. Però les has de voler trobar encara que en els moments de crisi ens costi més de veure-les. hi ha dues opcions: o et tanques a casa i plores i t’ho agafes bé, afrontes la malaltia i lluita.
-Tinc clar que vostè és de les segones. Però que n’ha tret de positiu exposició i fotografies al marge?
-(Llarg, llarguíssim silenci) Demostrar que malgrat que tens una malaltia greu, un se’n surt. I que estem envoltats de magnífics professionals que fan que no estiguem soles i que ens permeten pensar en positiu.
Dissabte uns retrats en primer pla reivindiquen la malaurada normalitat del càncer de mama i, sobretot, el dret i l’obligació a combatre’l perquè una se n’acaba sortint. Perquè no estan soles. Perquè la vida tanca algunes portes però sempre obre finestres. I en el cas de Chiqui Novis obre el diafragma de la càmera en la justa mesura per retratar el càncer i més enllà. Les vivències d’una malaltia a través d’uns quants píxels. En la seva justa mesura. I captats des del fons, des del més fons del pit. Fins i tot, des de dins del cor.
Comentaris (2)