En el marc de la resolució de les relacions societàries d'un despatx jurídic, que llavors integraven com a socis-advocats Manel Casal, Llorenç Ballester, Cristina Bifet i Miquel Julià, el primer d’ells va sol·licitar el maig del 2016 a la Batllia que designés una junta arbitral per resoldre les divergències que havien sorgit entre ells. Un any i mig després, a principi del 2018, la junta arbitral nomenada, formada per una advocada, un economista i un mediador va dictar un laude en què desestimava les pretensions exposades per Casal. Aquest advocat andorrà, instal·lat actualment i en gran mesura a Barcelona, va portar el cas als tribunals.
Considerava que el laude dictat no era ni equitatiu ni just i, a més, considerava que la junta arbitral no havia tingut en compte tot un seguit d’elements probatoris que havia proposat. En concret i sobretot, creia que no s’havien considerat com esqueia set documents comptables i financers que reflectien un acord verbal entre els quatre advocats socis del bufet. Segons la part demandant, hi havia un acord per repartir-se la meitat dels emoluments que un d’ells -en concret Miquel Julià- obtindria de la seva designa i funció de marmessor de l’herència de casa Molines. Julià, com el vicari Joan Pujol, van ser escollits per Maria Maestre Pal perquè després de la seva defunció vetllessin perquè les seves voluntats testamentàries es complissin.
Segons la part demandant, hi havia un acord per repartir-se la meitat dels emoluments que un d’ells -en concret Miquel Julià- obtindria de la seva designa i funció de marmessor de l’herència de casa Molines
Suposadament, aquell acord verbal no es va tenir en compte en la resolució societària del despatx jurídic -Casal sortia del negoci i, segons algunes fonts, tenir en compte el pacte verbal o no tenir-lo suposava, en xifres rodones, dos milions d’euros de més o de menys-. La junta arbitral, però, va concloure que la liquidació tal i com s’havia fet era correcta. I aquesta ha estat també la decisió que han anat avalant els tribunals. La sala civil del Tribunal Superior, curt i ras, va sentenciar al seu moment que Manel Casal s’havia acollit a una via, l’arbitral, que és la que és i queda al marge dels organismes jurisdiccionals.
A més, recordava la sentència, per anul·lar un laude, que és el que perseguia l’advocat recurrent, calia que es donés algunes de les causes taxades en la llei. I a l’entendre de la sala civil del Superior no hi havia cap motiu inclòs en aquelles causes. En conseqüència, calia donar per bo el laude. Era el 20 de juny d’aquest any, ja. Dies després, el 9 de juliol, el cas arribaria al Constitucional. Entenia Casal que se li havia vulnerat el dret a un procés degut. Però el TC ni tan sols ha admès a tràmit el recurs de l’advocat que considerava que li tocava un tros del pastís de l’herència de Maria Maestre Pal.
El Constitucional, recordant com sempre que no és una tercera instància, avala que les causes de nul·litat en relació a un laude arbitral són les que són i que no es dóna el cas en el litigi en qüestió. Alhora, recorda que les decisions judicials adoptades en el marc d’aquest procediment han estat degudament raonades i no són il·lògiques. Per tant, no atén a raons i tanca el cas. Aquest. Perquè l’herència de casa Molines fa temps que porta cua.
Si ara és Miquel Julià el marmessor que estava en l’ull de l’huracà, per dir-ho d’alguna manera, al seu dia l’altre marmessor, Joan Pujol, va ser desterrat de la Seu d’Urgell cap a Balaguer perquè a la cúpula del bisbat no van digerir massa bé que un capellanet, benentès, tingués més que un purpurat. Pel mig, i encara dura, el llegat que li correspon directament al bisbat també està fent córrer rius de tinta i unes quantes carteres. Vendes per aquí, vendes per allà.
Comentaris (2)