Acabes parlant de tot menys del disc. Ell no en sap res, diu. “Jo no he fet res, són ells”, explica Maurici Bellmunt, nascut a Sant Vicenç de Castellet, a tocar de Manresa, fa 66 anys i que ara compleix tres dècades de residència al Principat. Just encetada una jubilació formal que la salut ja l’havia empès a agafar laboralment fa uns anys, aquest polièdric artista o digueu-li com vulgueu, és el protagonista del debut d’una nova discogràfica andorrana: ‘Semm. El segell’. Però no és de segells del que es parla amb Bellmunt, sinó del tribut que li han fet un grup de músics del país liderats per Oriol Vilella i Lluís Cartes. Del disc que s’ha enregistrat amb una dotzena de composicions seves.
Bellmunt és xerraire. Però xerra menys del que voldria. I quan hi agafa embranzida… que si va ser picapedrer, que si els seus pares treballaven en una de les moltes fàbriques tèxtils que van néixer i créixer al tomb dels rius Cardener i Llobregat (d’electricista, el pare; de cardadora, la mare); que si anava per gerent de pedrera en què va entrar a treballar als 14 anys (s’hi va estar més de tres lustres com a comptable); que si esculpia els rostres dels companys de feina en la pedra arenisca que havia de tallar per fer sòcols de voravies… “Els andalusos i els gallecs em van ensenyar a picar la pedra”, divaga parlant una mica de tot i una mica de res.
-Maurici, parlem del disc?
Dibuixant, humorista, acuditaire, ninotaire… ha col·laborat en un munt de publicacions arreu i té una nodrida col·lecció pictòrica de producció pròpia repartida pel món, però mai no havia gravat un disc
I en Maurici parla del que sia, de la vida, menys del disc. “Jo no en sé res, tot és culpa d’ells”. I mentre continua recordant el seu passat laboral o les seves aventures i desventures desembalatja un disc compacte i el signa. I et diu que tot el que cal saber sobre el disc figura en el llibret que l’acompanya. I que sinó l’Oriol, o el Lluís…
-Maurici, que he vingut a parlar amb tu.
I et recorda que “políticament sóc més d’esquerres” i que ara lluiria sense dubtes el llaç groc. I que va arribar a Andorra seguint les filles perquè poc abans s’havia separat de la seva mare i la mare i les filles es van traslladar al Principat quan ell treballava de director artístic, de creador, de publicitari, en una empresa que es dedicava a muntar saraus. Diversos i variats. I a Andorra, quan hi va arribar, hi va conèixer persones, músics, els seus amics, els que ara que fa trenta anys que va arribar al país i on s’hi ha jubilat sense ni tan sols poder tenir un cotxe i amb prou feina baixar al poble a veure la mare nonagenària perquè no arriba a final de mes, “m’han fet homenatge”.
-Maurici, parlem de música?
Però ell parla de les seves experiències laborals a Florència i amb el marbre de Carrara. De quan va ser a Madrid o a Nova York. O fins a Japó, on també hi ha pintures seves. Perquè sí, el Maurici Bellmunt -“que no vol dir Belmonte si no un munt de coses belles”, remarca amb celeritat-, té més herència pictòrica que musical. I això que rasca la guitarra i compon des d’abans d’afaitar-se. I encara no toca parlar de música. No pas. Que si va estudiar tres mesos a una escola d’art de Manresa però sols hi va durar tres mesos perquè es va discutir amb el professor, que si va ser grafista, ninotaire, acuditaire, per a diverses publicacions del Grupo Zeta… Que si el ‘Lib’, ‘El Papus’, ‘Primera Linea’. O el ‘Personas’ i ‘El Cronopio’.
-Maurici, si et plau, parlem de música.
“La idea va ser d’ells, jo no he fet res. Són ells. Va ser una sorpresa, m’han volgut fer un homenatge”
I llavors recorda la seva novel·la ‘G. O. T. Govern Ocult de la Terra’ i la seva afició a veure ovnis dia sí dia també. O els reconeixements que ha rebut al Principat en matèria artística. O les seves col·laboracions en forma de dibuixos i acudits, tot sovint, per a diverses capçaleres periodístiques del país. O la seva vinculació laboral amb el setmanari ‘7Dies’. I, ep, el seu atreviment, el 1992, disset anys abans que es posés en marxa ‘Naturlandia’, d’intentar crear un parc temàtic a la Rabassa de Sant Julià de Lòria amb ‘tubotroncs’ i dinosaures que pretenia anomenar ‘Dinoslandia’. Maurici Bellmunt té, tenia, de tot i força. Però li faltava un disc. I ara, els amics, li han regalat. ‘Maurici Bellmunt. Un Munt de coses Belles’.
De venda incipient a ‘La Puça’, es presentarà formalment probablement el 21 de setembre encara no se sap massa bé on. Hi han gravades tretze pistes. Tot composicions i lletres seves. Un parell són recitacions seves. Una d’aquestes recitacions també està enregistrada en format musical i amb la veu de Lluís Cartes i Rebeca Raya. Vinga, pose’m-hi noms. Perquè en el tribut a Bellmunt hi apareixen els germans Lluís i Jan Cartes, Oriol Vilella, Fano Pallarés, Òscar Llauradó, Jordi Demiguel, l’esmentada Rebeca Raya i Carles Matute.
“Tinc composicions per gravar tres o quatre discs més. Però és que mai no m’hauria imaginat ni tan sols gravar-ne un de sol, de disc”
Són els seus amics. “La idea va ser d’ells, jo no he fet res. Són ells. Va ser una sorpresa, m’han volgut fer un homenatge.” Quan fa trenta anys va aterrar al Principat, com aquell qui diu la primera nit, explica, Maurici va decidir anar a provar sort al Pub Motor’s. Allí hi rascava una estona la guitarra amb les seves creacions. Carles Matute li ho va permetre i la resta de partícips en el projecte discogràfic els va anar coneixent allí. “Per a mi són els millors músics. És una gran obra per part de grans músics que hi han col·laborat”, parla ara ja sí del disc. Si en voleu saber el parer, l’haureu d’escoltar. “No és música de festa major.” Són temes reivindicatius, neguits del seu creador. “La selecció dels temes l’hem fet entre tots plegats. Tinc composicions per gravar tres o quatre discs més. Però és que mai no m’hauria imaginat ni tan sols gravar-ne un de sol, de disc”.
-Maurici, si et plau, què t’inspira, des de quan composes…?
Poques respostes. “Són preguntes incontestables”, acaba afirmant després d’explicar que “vaig començar a composar cançons quan tenia catorze anys” o que és autodidacta en pràcticament tot allò que sap o ha pogut fer a la vida. “Les cançons que apareixen al disc estaven fabricades per mi des que era petit i fins ara. Lletra i música”. ‘Dibuixant la música’, ‘Banderes’, ‘Repetirem paraules’, ‘Veu meva’, ‘Som com les ones del mar’, ‘Sahasrara’, ‘Mudes fulles’, ‘Notes cansades’, ‘Barquets’ , ‘Estrella de contacte’, ‘Digue’m’. Són els temes que inclou el CD. El ‘Munt de coses Belles’ tan polièdric com l’home que l’ha inspirat i l’ha parit. Almenys en part. Però vaja, que el que és és un tribut al Bellmunt de la Maurici ‘connection’. D’aquella banda d’amics músics que va conèixer al Motor’s.
Comentaris