Política

+ secretaris d’Estat = + diners pel partit

La designació de càrrecs polítics no obeeix tant a una imperiosa necessitat d’estructuració del Govern si no a una fórmula (més o menys) encoberta de finançament de les formacions polítiques

Un director o director general no contribueix al partit; mentre que si el nomenament és polític, un percentatge del salari va a l’organització i especialment Liberals té una economia ‘justeta’

Una imatge de la primera reunió del consell de ministres.. J. A. VILADOT / SFGA
Una imatge de la primera reunió del consell de ministres. | J. A. VILADOT / SFGA

Toni Solanelles

L’estructuració del Govern a partir del nombre més alt hagut fins ara d’alts càrrecs de designació política té una raó primera: és la fórmula, més o menys encoberta, d’aconseguir una via ‘senzilla’ i directa per finançar els partits que donen suport a l’executiu. Demòcrates té l’economia més o menys resolta, almenys per ara, però Liberals no aniria tan folgat i la contribució a les arques dels partits a partir dels càrrecs de naturalesa política -els ministres i els secretaris d’Estat ho són- permetria, per exemple, agilitzar el retorn de les eventuals pòlisses de crèdit que s’hagin sol·licitat per pagar la recent campanya electoral. O per fer caixa per a les properes.

Cert que l’estructuració de qualsevol organització, també és clar la d’un Govern, necessita de tot un seguit de peces. Però mai no s’havia anat tant enllà: el màxim nombre de ministres possibles segons que estableix la Llei del Govern (és a dir, dotze). I també, per ara, la voluntat de disposar de dotze secretaris d’Estat. En aquest cas, no hi ha cap limitació. ¿Per què no directors o directors generals? La primera explicació -i de directors és clar que n’hi haurà- és que es tracta de designacions de naturalesa tècnica. Es tracta de funcionaris. I, en conseqüència, no tenen cap obligació d’aportar una part del salari al partit. Els càrrecs polítics sí. I ho saben quan reben la proposta o se’ls ho fa saber. 

Es prefereix la secretaria d’Estat a les direccions generals o les direccions perquè aquestes darreres són de naturalesa funcionarial i no permeten exigir el ‘donatiu’ al partit

Fins i tot, a aquells elegits sense carnet -posem per cas la nova ministra de Turisme, l’encampadana Verònica Canals- se’ls recomana-exigeix-imposa la necessitat d’afiliar-se. En aquest cas, com en el de la secretària d’Estat de Funció Pública, Lara Vilamala, a Liberals d’Andorra. Cada partit estableix la fórmula en què s’ha d’abonar els diners al partit. Sovint cal fer un donatiu d’un o dos salaris íntegres i, després, un percentatge d’allò net que es percep mensualment (el 5%, el 10%…).

Però reculem un moment més a la qüestió de les direccions. Aquestes hi seran, sí. Però no hi haurà direccions generals -a excepció, més endavant, de la d’Afers Exteriors perquè la nova llei del cos diplomàtic ho estableix així-. I no n’hi haurà perquè aquesta figura és un invent que no figura ni a la Llei de Govern ni a la de Funció Pública. Un càrrec -l’existència del qual els sindicats de l’administració han retret- que sovint ocupava un funcionari a qui se li volia donar una atribució superior a d’altres directors del mateix ministeri o que no tenia el rang necessari per fer el salt a la direcció reconeguda en l’escalafó funcionarial.

No hi haurà, doncs, directors generals. Per exemple, Marc Rossell ha estat director general de Medi Ambient la darrera legislatura. No repetirà. És un funcionari de la confiança personal i política de la ministra Sílvia Calvó. És un home de l’entorn -com a mínim l’entorn- demòcrata. Ha estat designat secretari d’Estat. Sense qüestionar en cap cas la vàlua professional, hi ha dues raons objectives innegables: Rossell, per seguir amb l’exemple concret, tindrà mentre estigui en el càrrec un augment salarial respecte el que va percebre essent director general. Alhora, contribuirà al finançament de DA.

A aquells elegits sense carnet -posem per cas la nova ministra de Turisme, l’encampadana Verònica Canals- se’ls recomana-exigeix-imposa la necessitat d’afiliar-se

Quedi clar, també, que una cosa és el finançament dels partits polítics i, l’altra, el dels grups parlamentaris. Són dues coses distintes degudament regulades. El Consell General atorga les assignacions pressupostàries necessàries, a banda de satisfer, de manera directa, els sous diguem-ne base (vers 1.900 euros per una jornada parcial) dels consellers generals i d’altres càrrecs de remuneració assumida per la institució (les síndiques generals, per exemple). Les assignacions parlamentàries es gestionen durant la legislatura. Quan s’esgota, els diners que no s’han gastat de forma justificada cal tornar-los a la institució.

No és el cas dels partits. La caixa s’omple o es buida i es va omplint i es va buidant. Els partits reben subvencions, sobretot, pel nombre de vots obtinguts en els comicis electorals i el nombre de representants electes. I aquí ve com en pot resultar d’important els càrrecs de designació política. Els ministres i els secretaris d’Estat són remunerats per l’Estat, els salaris surten del pressupost general. Però una part, els titulars del càrrec el cedeixen, per ‘voluntat pròpia’, al partit que els ha triat o en el qual militen.

Demòcrates ha perdut suport electoral i, en conseqüència també, la subvenció per vot i electes serà menor; Liberals no té els números vermells d'anys enrere, però no va sobrat, més aviat tot el contrari

Demòcrates ha rebut menys vots aquest 2019 que el 2015, i encara que potser no li faci falta, per dir-ho d’alguna manera, mai no va malament, suposadament, ingressar més. O continuar ingressant per una altra via. Tenir diners també possibilita la contractació d’assessors en diferents matèries que no deixa de ser fidelitzar més persones. El peix que es mossega la cua. En el cas de Liberals, amb molt menys suport electoral, no hi ha les dificultats econòmiques que hi havia hagut anys enrere, amb deutes estratosfèrics que van costar Déu i ajut de liquidar. Però no es va sobrat. Ni molt menys.

Diverses fonts ho confirmen. I donen detalls. Posem per cas que la formació ha hagut de contractar una pòlissa de crèdit per finançar la campanya electoral. Una pòlissa de 80.000 euros avalada pels tres consellers generals sortints. Ara tots tres amb càrrecs. Si el ‘pla de retorn’ a partir d’una previsió discreta s’estableix en quatre anys, com més diners entrin abans es podrà matar la pòlissa, se suprimirà qualsevol risc per avaladors i, alhora, es podrà fer caixa per si cal tornar a afrontar altres reptes electorals o els que sia.

Bé, sí, també cal tenir un Govern bonic i ben estructurat. I, dotze i dotze, que en fan 24, és una xifra d’allò més bonica. Queda ‘maco’. I fer caixa. Els comptes corrents dels partits, dels governants almenys, ja dringuen. Heus aquí l’explicació de l’augment de càrrecs polítics. I si aquesta explicació no fos la bona, de ben segur que n’hi ha una altra. De millor. Però no se la creguin. Entre la caixa i la faixa, no tinguin dubtes. La caixa. Exactament, la cadira i la caixa.

Comentaris

Caed
12.

Els polítics estan al servei del poble i no al contrari.

  • 3
  • 0
El Tamarro
11.

I el trepa del Marquina S. E. del M. O. T.
l'aguineo vegilant les gallines.

  • 5
  • 0
patrick
el problema d'andorra i el perque de tot plegat es ha sigut i sera la incompetencia i la poca serietat dels nostres supermandataris...
En resposta a patrick
Ultima
10.

La ùltima o penùltima cirereta del pastis eleborat pel Sr.Espot,"justo Ruiz secretari d'estat del deport"increible.

  • 19
  • 0
Pere
La política és un negoci i govern una casa de barrets. En això ens hem transformat!.
En resposta a Pere
patrick
9.

el problema d'andorra i el perque de tot plegat es ha sigut i sera la incompetencia i la poca serietat dels nostres supermandataris...

  • 13
  • 1
El Tamarro
8.

Sento vergonya de tenir aquets politics, trepas impresentables i sense escrupuls.
Pobre pais.

  • 17
  • 2

Comenta aquest article