Cert que l’estructuració de qualsevol organització, també és clar la d’un Govern, necessita de tot un seguit de peces. Però mai no s’havia anat tant enllà: el màxim nombre de ministres possibles segons que estableix la Llei del Govern (és a dir, dotze). I també, per ara, la voluntat de disposar de dotze secretaris d’Estat. En aquest cas, no hi ha cap limitació. ¿Per què no directors o directors generals? La primera explicació -i de directors és clar que n’hi haurà- és que es tracta de designacions de naturalesa tècnica. Es tracta de funcionaris. I, en conseqüència, no tenen cap obligació d’aportar una part del salari al partit. Els càrrecs polítics sí. I ho saben quan reben la proposta o se’ls ho fa saber.
Es prefereix la secretaria d’Estat a les direccions generals o les direccions perquè aquestes darreres són de naturalesa funcionarial i no permeten exigir el ‘donatiu’ al partit
Fins i tot, a aquells elegits sense carnet -posem per cas la nova ministra de Turisme, l’encampadana Verònica Canals- se’ls recomana-exigeix-imposa la necessitat d’afiliar-se. En aquest cas, com en el de la secretària d’Estat de Funció Pública, Lara Vilamala, a Liberals d’Andorra. Cada partit estableix la fórmula en què s’ha d’abonar els diners al partit. Sovint cal fer un donatiu d’un o dos salaris íntegres i, després, un percentatge d’allò net que es percep mensualment (el 5%, el 10%…).
Però reculem un moment més a la qüestió de les direccions. Aquestes hi seran, sí. Però no hi haurà direccions generals -a excepció, més endavant, de la d’Afers Exteriors perquè la nova llei del cos diplomàtic ho estableix així-. I no n’hi haurà perquè aquesta figura és un invent que no figura ni a la Llei de Govern ni a la de Funció Pública. Un càrrec -l’existència del qual els sindicats de l’administració han retret- que sovint ocupava un funcionari a qui se li volia donar una atribució superior a d’altres directors del mateix ministeri o que no tenia el rang necessari per fer el salt a la direcció reconeguda en l’escalafó funcionarial.
No hi haurà, doncs, directors generals. Per exemple, Marc Rossell ha estat director general de Medi Ambient la darrera legislatura. No repetirà. És un funcionari de la confiança personal i política de la ministra Sílvia Calvó. És un home de l’entorn -com a mínim l’entorn- demòcrata. Ha estat designat secretari d’Estat. Sense qüestionar en cap cas la vàlua professional, hi ha dues raons objectives innegables: Rossell, per seguir amb l’exemple concret, tindrà mentre estigui en el càrrec un augment salarial respecte el que va percebre essent director general. Alhora, contribuirà al finançament de DA.
A aquells elegits sense carnet -posem per cas la nova ministra de Turisme, l’encampadana Verònica Canals- se’ls recomana-exigeix-imposa la necessitat d’afiliar-se
Quedi clar, també, que una cosa és el finançament dels partits polítics i, l’altra, el dels grups parlamentaris. Són dues coses distintes degudament regulades. El Consell General atorga les assignacions pressupostàries necessàries, a banda de satisfer, de manera directa, els sous diguem-ne base (vers 1.900 euros per una jornada parcial) dels consellers generals i d’altres càrrecs de remuneració assumida per la institució (les síndiques generals, per exemple). Les assignacions parlamentàries es gestionen durant la legislatura. Quan s’esgota, els diners que no s’han gastat de forma justificada cal tornar-los a la institució.
No és el cas dels partits. La caixa s’omple o es buida i es va omplint i es va buidant. Els partits reben subvencions, sobretot, pel nombre de vots obtinguts en els comicis electorals i el nombre de representants electes. I aquí ve com en pot resultar d’important els càrrecs de designació política. Els ministres i els secretaris d’Estat són remunerats per l’Estat, els salaris surten del pressupost general. Però una part, els titulars del càrrec el cedeixen, per ‘voluntat pròpia’, al partit que els ha triat o en el qual militen.
Demòcrates ha perdut suport electoral i, en conseqüència també, la subvenció per vot i electes serà menor; Liberals no té els números vermells d'anys enrere, però no va sobrat, més aviat tot el contrari
Demòcrates ha rebut menys vots aquest 2019 que el 2015, i encara que potser no li faci falta, per dir-ho d’alguna manera, mai no va malament, suposadament, ingressar més. O continuar ingressant per una altra via. Tenir diners també possibilita la contractació d’assessors en diferents matèries que no deixa de ser fidelitzar més persones. El peix que es mossega la cua. En el cas de Liberals, amb molt menys suport electoral, no hi ha les dificultats econòmiques que hi havia hagut anys enrere, amb deutes estratosfèrics que van costar Déu i ajut de liquidar. Però no es va sobrat. Ni molt menys.
Diverses fonts ho confirmen. I donen detalls. Posem per cas que la formació ha hagut de contractar una pòlissa de crèdit per finançar la campanya electoral. Una pòlissa de 80.000 euros avalada pels tres consellers generals sortints. Ara tots tres amb càrrecs. Si el ‘pla de retorn’ a partir d’una previsió discreta s’estableix en quatre anys, com més diners entrin abans es podrà matar la pòlissa, se suprimirà qualsevol risc per avaladors i, alhora, es podrà fer caixa per si cal tornar a afrontar altres reptes electorals o els que sia.
Bé, sí, també cal tenir un Govern bonic i ben estructurat. I, dotze i dotze, que en fan 24, és una xifra d’allò més bonica. Queda ‘maco’. I fer caixa. Els comptes corrents dels partits, dels governants almenys, ja dringuen. Heus aquí l’explicació de l’augment de càrrecs polítics. I si aquesta explicació no fos la bona, de ben segur que n’hi ha una altra. De millor. Però no se la creguin. Entre la caixa i la faixa, no tinguin dubtes. La caixa. Exactament, la cadira i la caixa.
Comentaris (10)