Salut

La guardiana de les cèl·lules

La doctora Immaculada Ribera-Cortada acaba de publicar, amb investigadors d’arreu del món, un important estudi que contribuirà a poder combatre millor un dels limfomes més agressius que hi ha

Treballa al departament d’Anatomia Patològica de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell i forma part de l’equip d’investigadors d’un dels científics més importants del món, l’espanyol Elías Campos

Toni Solanelles

Menuda, inquieta. Un nervi. Una sàvia diuen a l’hospital. Una científica molt brillant. Immaculada Ribera-Cortada -el guió amb el qual va unir el cognom patern i el matern és de l’època d’estudiant als Estats Units- acaba de publicar, juntament amb una llarga llista d’altres investigadors d’arreu del món, un important estudi sobre un dels limfomes més agressius, el de mantell. És el treball d’investigació més important en què mai ha participat una integrant del Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS). Membre del departament d’Anatomia Patològica de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, és també investigadora al Clínic de Barcelona. Formada al centre hospitalari universitari suec que atorga els Nobel de Medicina (el Karolinska), des de ben jove tenia clar que volia ser metge. És una devota de la ciència, de la recerca. Però tot, remarca, en la seva justa mesura. Quan es treu la bata blanca i passa la porta de l’hospital, Ribera, lleidatana de naixement, és “una persona senzilla, normal”, que queda amb les amigues, esquia o munta a cavall.

Es defineix, sense manies, com “una rateta de laboratori”. Diu que aquesta és la seva naturalesa: el laboratori. Es va fer metge perquè era aquesta la forma que entenia de poder ajudar la gent, la seva vocació des de petita. Va fer la carrera de medicina i cirurgia a Lleida, després d’estudiar a Anglaterra i als Estats Units. Va començar l’especialitat de ginecologia ja a Estocolm, a Suècia, on la va portar un dels molts cops del destí que ha experimentat al llarg de la seva vida. Però no la va acabar de convèncer la matèria. No era el que s’esperava. I un altre cop l’atzar, la va dur, al Karolinska, cap a l’hematopatologia. A l’hospital saben que tenen un diamant, una perla. És altament apreciada. Molt sovint amunt i avall. Centrada en el dia a dia, però també en la investigació. En el limfoma de mantell. Li acaben d’acceptar una nova publicació i “estic centrada en quatre o cinc més”. No para. 

-Vostè és una crac?

-(riu, estossega, passen uns quants segons) El crac és el meu ‘jefe’, el catedràtic Elías Campo. 

“El catedràtic Elías Campo és el meu mentor. I jo sóc l’hematopatòloga d’Andorra. Deixe-m’ho així”

-No pateixi, també li volia demanar què significa ell per a vostè.

-Des del punt de vista científic és un dels millors científics que té Espanya. Ha rebut diversos premis perquè està dins de l’1% de científics més citats del món. És un científic… no sé.

-Un top?

-Un top. Però és una persona molt senzilla. És el meu mentor. Cuida molt la seva gent, aprecia molt la seva gent. Per a mi és un honor i un veritable orgull formar part del seu equip. Com a científic i com a persona és fantàstic.

-Així quedem que el crac és ell.

-Exactament.

-Llavors vostè és la crac a Andorra.

-Aquí a Andorra… bé… em…jo sóc una… faig… bé sóc la hematopatòloga d’Andorra. Deixe-m’ho així. És un gran honor treballar al SAAS i poder treballar amb l’equip del catedràtic Elías Campo al Clínic.

Els dilluns i els dimarts investiga a Barcelona. La resta de la setmana la passa a Andorra. Però encara té temps per fer altres coses. “La ment ha de descansar. És molt important l’equilibri. La justa mesura de les coses.” I cita una paraula sueca que vol dir, justament, això. Tot amb la mesura adequada. ‘Lagom’. En deu segons usa termes o expressions en català, en castellà i en anglès. I quan li ho fas notar, hi afegeix el suec, que domina també com si fos la llengua materna. La manera de fer nòrdica no se li fa pas estranya. Ben al contrari.

-Vaig néixer a Lleida i a les dues setmanes estava ja en un avió. Cap a Sevilla. I als 4 o 5 anys, o 6, cap als Estats Units. Em van educar entre Estats Units i Anglaterra… Havia perdut la meva identitat, pràcticament. Després vaig anar a Suècia… en aquest sentit, la meva vida ha estat molt complexa. Va ser complexa des del dia 1 que vaig néixer.


L'hematopatòloga en tres moments consecutius de la conversa. | ALTAVEU

 

-Però també deu ser molt rica, l'experiència.

-Sí, indiscutiblement. Però ha sigut molt complexa. I sempre m’he sentit ciutadana del món i d’enlloc. En canvi, d’Andorra sí que me’n sento part. Em sento molt acollida i part del país. Per això és que quan es va donar la circumstància que els meus pares em necessitaven, que estaven a aquí a Andorra… no ho vaig dubtar. Sóc aquí des del setembre del 2011.

La doctora Ribera-Cortada, quan tot just era la nena o l’adolescent Imma, va haver de seguir l’estel del seu pare. José Luis. Ell es va iniciar al seu dia, també, en la medicina. Però va descobrir que allò que l’interessava realment era l’economia. I va esdevenir un notable economista. Alt executiu de Gillette durant molts anys, va repartir la seva activitat professional durant temps entre Londres i Boston. D’aquí que Ribera repartís també la seva infància i adolescència entre Anglaterra i els Estats Units. Acabaria a Suècia per raons personals. I després de veure clar que la ginecologia no era allò que pensava, i quan va voler accedir a una plaça de metge resident, que al Karolinska va estrictament per currículum, li van dir que “estaven buscant anatopatòlegs, i eventualment, hematopatòlegs”.

La importància de donar les gràcies

Va recordar llavors que havia aconseguit una matrícula d’honor en anatomia patològica a Lleida, tenint de professor un ‘tal’ Elías Campo. S’hi va llançar de cap. “Quan vaig començar a fer patologia, vaig dir-me: ‘sí, és això’” Amb cinc anys ja era especialista i havia assolit una plaça de per vida al prestigiós centre mèdic suec. Just al segon any de la residència, havia enviat una carta al doctor Campo per explicar-li que gràcies a la seva nota estava on estava. Al catedràtic li va fer gràcia que una alumna lleidatana estigués formant-se, i de quina manera, al Karolinska, on el científic espanyol hi tenia bons contactes. Ja no deixarien la relació. Campo no deixar de ‘monitoritzar’ Ribera. L’estima passaria a ser i és recíproca. “És molt important donar les gràcies”, remarca Immaculada Ribera. I la doctora ho aprofita per remarcar “les coses superbones en què està participant el SAAS” i el suport que reben, a nivell de finançament, de la Fundació Crèdit Andorrà. Pica damunt l’estudi que acaba de publicar a la revista ‘Blood’ i remarca que és gràcies, en bona part, a l’aliança entre l’hospital i la fundació privada.

Altra volta motius íntims, privats, la van portar a haver de deixar Suècia. Era el 2010. “La vida personal d’un també és molt important. I jo vaig tornar aquí perquè la meva família està aquí, els meus pares estan aquí, i això és el més important”.

-Miri, aquesta és una altra pregunta que li volia fer: què fa a Andorra vostè?

-Vinc per una raó personal. Els meus pares porten aquí més de 20 anys. Jo ja venia aquí quan estava estudiant medicina. M’encanta esquiar. Sóc una fan de Grau Roig, de Grandvalira, de Pas de la Casa… m’encanta esquiar…

“Vinc a Andorra per una raó personal. Els meus pares porten aquí més de 20 anys. Jo ja venia aquí quan estava estudiant medicina”

-Rapidesa, vaja. Baixar muntanya avall.

-No no, sóc molt prudent. El departament d’Anatomia Patològica està molt a prop d’Urgències i sabem què pot passar. Va ser per una raó familiar que vaig tornar. I això molta gent d’Andorra ho sap, que vaig venir pels meus pares, per la meva família.

-I n’està contenta.

-Va ser un encert completament. Abans de res som persones. El primer és la persona, almenys per a mi.

-Però segur que algun cant de sirena d’algun lloc des que és aquí ha tingut.

-Síiiii.

-No sé si això dels metges és com els futbolistes però…

-Sí, sí…

-Té clàusula de rescissió?

-No, però he tingut diversos cants de sirena. Però no es preocupi, el doctor Elías Campo i el doctor Antonio Martínez, que és el cap d’Anatomia Patològica de l’hospital Clínic, cada vegada que senten que m’estan donant cants de sirena surten al pas i diuen: ‘a aquesta, no me la molestis’. He tingut molts cants de sirena. Però jo estic aquí per una qüestió personal.

Quan ja tenia al Karolinska plantejada una tesi sobre la leucèmia i com es podia fer un tractament a base de seleni -un component químic, un nutrient que es troba, per exemple, en els festucs… i no s’oblidin dels pistatxos perquè la doctora Ribera hi té més relació que no pas la fallida tesi amb el seleni-, li va arribar la necessitat de deixar Estocolm. El catedràtic Elías Campo la va reclutar de seguida i la va incorporar al seu equip del Clínic, un dels millors de l’Estat espanyol. I li va proposar una tesi més complexa sobre el limfoma de mantell. La veia capacitada. No volia que es conformés amb menys. I quan degut als vincles de Ribera amb Andorra li va arribar l’opció de poder tenir una plaça al SAAS, Campo, nascut al Pirineu d’Osca i un amant de la muntanya, tampoc no ho va dubtar. Cap a Andorra. A Anatomia Patològica. De seguida la van responsabilitzar de l’àrea d’hematopatologia.


Imatge al microscopi d'un limfoma a la zona del mantell, del qual n'és experta la doctora Ribera.

 

I què coi fa, un anatopatòleg? “El que fem és fer un diagnòstic del material que ens envien els nostres col·legues. Metges, cirurgians, oncòlegs. Tenim com dues funcions bàsicament. Una és, a través d’un procés al laboratori, poder mirar el material al microscopi i veure les cèl·lules, i posar el nom, l’etiqueta, de la patologia que té el pacient, que moltes vegades té a veure amb càncer. I l’altra funció que tenim és guardar el material en pots de parafina, perquè si després hem de fer més proves d’això, més estudis… és com custodiar el material.” Potser és una especialitat desconeguda, poc vistosa, si es vol. “Som una especialitat a la rereguarda. Donem un servei als nostres col·legues facultatius. Escrivim informes molt complexes. Tipus de càncer que és, el nom, l’etiqueta i el pronòstic. Cara al públic no se’ns veu, excepte que el pacient estigui molt interessat. Ara, moltes vegades els pacients em vénen a veure perquè volen entendre més. I cap problema.”

“Com més abans trobem un càncer millor, no és el mateix tractar un pacient quan té una cosa petita que quan té una patata escampada per tot arreu”

Amb els avenços científics que hi ha, amb la tasca cada cop més preventiva que es fa i que Immaculada Ribera considera bàsica -“com més abans trobem un càncer millor, no és el mateix tractar un pacient quan té una cosa petita que quan té una patata escampada per tot arreu”-, els anatopatòlegs van molt buscats. I cada vegada, com la ciència en general, estan més especialitzats i subespecialitzats per poder respondre millor, explica la doctora, les qüestions plantejades per altres facultatius. El treball en equip és bàsic -“està demostradíssim”- en el moment de tractar un pacient i poder ajudar-lo a combatre una malaltia de la forma més eficaç possible. Tot i l’especialització, sempre és bo treballar amb més d’una àrea perquè “si no tens una visió global, et pots perdre en els detalls”. Sia com vulgui, però, “el patòleg té una funció primordial, fonamental, a l’hora de posar el nom i els cognoms al càncer que pateix el pacient”. En matèria de limfomes, per exemple, Andorra està en línia en allò que és la proporció mundial. 21 per cada 100.000 habitants l’any. Al Principat, doncs, se’n diagnosticat uns 18 anuals.

-No la cansa això de perseguir el càncer?

-Això ve de la motivació de cada persona. A mi el que em motiva és ajudar la gent, ajudar el pacient. I poder-li dir que està curat. O que està en vies de curació. Llavors, què passa? No és que persegueixi el càncer, el que vull donar és la millor opció al pacient. Jo i tots els metges que col·laboren amb mi. A mi, per tant, el que em motiva és dir al pacient: ‘està curat; control i ja està’.

-Hi ha gent que diu que li parla a les plantes. D’altres als animals. Vostè es parla amb les cèl·lules?

-No, no, no. Jo no em parlo amb les cèl·lules. (Riu)

-I elles a vostè, li parlen?

-És que em fa gràcia que em digui això. Hi havia una hematopatòloga del Karolinska que sí que parlava amb les cèl·lules. Jo no he arribat a això. (Riu). Jo parlo amb la gent. Jo observo les cèl·lules. Les estudio. I intento entendre perquè fan algunes coses. Sóc molt curiosa.

-Per a les cèl·lules o per a la vida?

-Per a tot. I això és un punt molt important a l’hora de ser científic, investigador. Tenir curiositat. Demanar-te: ‘i això per què passa’. Tinc molta curiositat, en tots els sentits. Però per mi és molt important la part personal de cada persona. Em preocupo i faig el millor que puc. Però no parlo amb cèl·lules. Parlo als meus amics.


Tres elements molt importants en la trajectòria científica i vital de la doctora (d'esquerra a dreta): el catedràtic Elías Campo; el centre universitari Karolinska d'Estocolm; i la plantació de pistatxers que els seus pares van posar en marxa a Torrebesses, al Segrià, i que encara gestiona la família.

 

-Però vostès, els científics, no paren de fer-se preguntes.

-Això és diferent.

-Aquest darrer estudi tan important en què ha participat, els deixa interrogants per seguir preguntant-se, per continuar investigant.

-Per suposat. I interrogants molt interessants, molt bons. Aquest descobriment que hem fet, que hi ha certs oncogens, que són gens que estan alterats, que estan mutats, i que tenen la capacitat de convertir una cèl·lula benigna en una de maligna i aquesta cèl·lula maligna pot donar després el càncer. El nostre descobriment, que és una cosa nova, és que certs oncogens tenen la capacitat d’agafar parts actives del genoma, les segrestaven, les amagaven -per això no ho vèiem-, i ho aprofitaven per sobreexpressar-se ells i descontrolar les cèl·lules. Això que hem descobert, pot passar en altres càncers. I jo li demanava al catedràtic Elías Campo: ‘Però això ho podem trobar en altres càncers’. I ell em responia: ‘Sí, efectivament, Imma. És correcte’. Això és la meva curiositat. M’encanta fer-me preguntes. De vegades la gent em troba irritant perquè pregunto molt.

-Vaja, la fan una tafanera.

-No, es pensen que estic dubtant del que em diuen. I no és això, simplement que tinc curiositat. La gent em mal interpreta. Pensa que faig preguntes perquè estic en desacord. I no, no, no, no. Simplement vull saber. Vull entendre millor. 

-Quina pregunta li agradaria respondre a nivell científic?

-(pensa una estona)

“A mi el que em motiva és ajudar la gent, ajudar el pacient. I poder-li dir que està curat. O que està en vies de curació”

-Digui-m’ho en paraules…

-Normals, oi?

-Exacte.

-Doncs… com poder ajudar el sistema del nostre cos a defendre’s millor contra els càncers de la sang. Quines defenses podem augmentar. Això és el que estic rumiant ara. Això és. Poder entendre millor com el sistema immunitari es pot defensar.

-I té alguna resposta?

-En tinc algunes, sí. Però necessito investigar més.

Venint del Karolinska, l’institut mèdic que atorga el Nobel de Medicina, i essent ja una destacada investigadora que es fa preguntes i que n’obté respostes, encara que sembli agosarat, no es pot insinuar la possibilitat que algun dia… Vaja, que la reconeguessin al més alt nivell científic. “No, no, no. Jo sóc una persona molt senzilla. I quan penjo la bata i surto de l’hospital, el que m’agrada és anar a prendre cafè amb les amigues, anar a esquiar, muntar a cavall… posar-me el ‘gorro’ i passar desapercebuda”. Però Immaculada Ribera no para mai. Amb llibres, científics, sempre damunt la tauleta de nit, encara ha tingut temps, tot just a final de l’any passat, de treure’s un màster en economia. Necessitava entendre més i millor els balanços comptables, el ‘cash flow’. No tot és medicina a la seva vida. Tot en la seva justa mesura. Es declara una ‘animal lover’ i respon que és “complexe” la relació entre animals i experiments científics. Assegura, però, que amb la deguda validació ètica, hi ha proves de tractaments que perquè funcionin amb els humans primer s’han de fer amb altres espècies. “Jo no diré que una espècie està per sobre d’una altra.”

“Adoro els animals, des dels sis o set anys que hem tingut cavalls a casa. I el meu gos Paton és el meu millor amic. Sóc una absoluta fan dels animals, dels seus drets, de Laika…” De gossos n’ha tingut tota la vida. Paton, que viu amb ella a Andorra, és poc menys que el seu fill petit. Fandi, un cavall, el gran. L’equí, amb altres, el té a Torrebesses, al Segrià. No és qualsevol cosa. Lliga amb el seleni i aquella primera tesi sobre la leucèmia que Ribera-Cortada va voler fer. A casa seva, des de fa gairebé quatre dècada, són un dels majors productors a l’Estat espanyol de festucs, de pistatxos. I la metgessa, quan es treu la bata i se’n va al Segrià, s’arromanga per veure com va el negoci. Casa Sant Roc. I si amb el pistatxo i els seus nutrients pot salvar vides, no dubtin que ho farà.


Immaculada Ribera treballa al SAAS des del setembre del 2011. | ALTAVEU

 

“M’agrada ajudar la gent. Cadascú te les seves maneres”, insisteix per refermar que va tenir clar, ben aviat, que volia ser metge. Així, en general. Com ho són també un oncle seu i un cosí. I que sempre “m’ha agradat molt l’hematologia”. La sang. “Quan estava a la universitat vaig veure molts pacients amb leucèmia i em va impressionar. ‘M’agradaria ajudar-los’, em vaig dir.” I com mira sempre de tocar de peus a terra, pensant en els pistatxers que un bon dia el seu pare va decidir cultivar a Torrebesses inspirat en les plantacions més rendibles de Fresno, a Califòrnia, va voler treure rèdit al seleni per combatre el càncer. Ho va deixar a mitges. Però potser algun dia hi torna. Ara, però, diu que té prou feina amb el limfoma de mantell. I amb l’estudi que acaba de publicar i els que ja té en ment. No té aturador. No para quieta. Amunt, avall. Prou que ho saben a l’hospital, on ja la voldrien més hores, però ella necessita camp per córrer.

-Per segons què la noto de sang calenta, però vostè, en canvi, deu necessitar molta sang freda.

-Exacte, això és diferent. Més que sang freda, necessito molta serenitat, molta pau interior. I intentar ser el més objectiva possible.

“La meva ambició científica és tornar-me una molt bona hematopatòloga i poder entendre, al màxim que pugui, els limfomes i les leucèmies”

Se centra en el dia a dia, va fent. “Senzilla.” I encara ara necessita temps per madurar les coses. Per les coses importants, és clar. “Observar”. Per vigilar què té al voltant com vigila i observa les cèl·lules. No se’n cansa. Són, en certa manera, la seva vida. Però, ep, sempre en la seva justa mesura. ‘Lagom’. 

-Escolti, on pot arribar la doctora Immaculada Ribera-Cortada com a científica?

-La meva ambició científica és tornar-me una molt bona hematopatòloga i poder entendre, al màxim que pugui, els limfomes i les leucèmies. I donar la major qualitat possible als diagnòstics dels pacients. Aquesta és la meva ambició. Una ambició per entendre, per aprendre, per comprendre.

-I des d’Andorra? O algun dia els cants de sirena cantaran de veritat?

-Nooo. Si m’estimen a Andorra i volen que estigui a Andorra, jo em quedaré. Jo estic molt feliç. Tinc molts amics, em trobo com a casa i els meus pares estan molt bé aquí. Jo sóc una persona molt senzilla. A mi m’agrada ser feliç i normal. I ja està.