Economia

Algunes claus que expliquen el desmesurat increment dels preus dels lloguers

L’arribada d’inversors per fer-se càrrec dels immobles que han aflorat arran de les noves normes fiscals han portat una noció més economicista i la necessitat d’obtenir rendiments notables

Molts dels grans propietaris immobiliaris del país estan immersos en un canvi generacional que comporta que hi hagi molts menys lligams sentimentals amb arrendataris de llarga durada  

Toni Solanelles

L’increment dels preus dels lloguers d’habitatges estan molt per sobre no ja de l’augment del cost de la vida sinó també d’allò que seria aparentment racional o assumible per la majoria de les butxaques. Les denúncies constants de desenes de ciutadans i el fet que el Raonador del Ciutadà hagi públicament i obertament començat a donar veu a aquests laments han posat més encara la problemàtica, existent i greu, al centre de molts debats. Però, ¿per què s’estan apujant tant desmesuradament els arrendaments? L’Altaveu mira d’exposar-ne algunes de les claus. N’hi ha més. N’hi ha moltes. Però les que es relaten a continuació en són algunes d’indubtables.

El primer que sembla inqüestionable per molt que portaveus d’immobiliaris i propietaris diguin el contrari és que hi està havent un ascens generalitzat dels preus de l’habitatge de lloguer. I que en molts casos, la puja no va d’acord no ja a l’increment del cost de la vida. És que directament un arrendatari mig no el pot assumir. Consultats diversos gestors immobiliaris consideren “ridícul” que la direcció de l’AGIA negui l’evidència i que es limiti a dir o destaqui que no es poden generalitzar “quatre denúncies” expressades al Raonador. En global, asseguren els consultats, l’ascens és clar i notable.

Per entendre l’increment de preus hi ha dos possibles grans motius que conflueixen en una mateixa cosa: una visió molt més economicista, unes nocions d’inversió i finances que fins no fa massa no hi eren tant i que ara es té molt en compte. És la nova manera de fer dels gestors-propietaris d’immobles. I això es nota. I s’arriba aquí per un doble motiu. Pels nous inversors forans que busquen uns rendiments i estan molt influenciats pels preus de les ciutats d’on provenen (Barcelona, per exemple) i pel canvi generacional que estan experimentant molts dels grans propietaris tradicionals del país que, alhora, són els primers que estan fomentant increments desmesurats segons els consultats.

Les noves normatives en matèria d’informació fiscal han fet aflorar molts immobles que fins fa quatre dies no estaven declarats. N’hi ha que es mantenen en una mena d’economia submergida. En canvi, però, molts d’aquests immobles han estat degudament regularitzats. En molts casos a partir d’inversions de societats o empreses dedicades al negoci immobiliari. Andorra ja no és un refugi de res. Per tant, tenir un immoble o invertir-hi no és una excusa. Ha de ser un negoci. Cal obtenir-ne un rendiment. Més concrecions encara. Les fonts consultades expliquen que per norma general, els nous inversors -i rere d’ells molts altres propietaris- busquen obtenir un rèdit del 5% brut.

Els nous inversors busquen un rèdit al tomb del 5%: si un pis els ha costat 250.000 euros, en voldran cobrar mensualitats d’un miler d’euros

Fem un exercici ràpid. Si un inversor ha desemborsat 250.000 euros per un habitatge d’un parell d’habitacions i busca efectivament un rendiment del 5%, ràpidament ens portarà a què al cap de l’any pretén obtenir un rèdit de 12.500 euros. Dividit en 12 mensualitats, això suposa uns 1.050 euros el mes. Tot el que estigui per sota d’això en la quota que fins ara abonava l’arrendatari serà l’increment. 200, 300, 400 euros d’augment. A l’inversor li pot semblar el més normal del món. Però qui hi viu evidentment ho troba fora de lloc. I, segurament, ho és. Encara que els consultats admeten que de vegades es fan ‘trampetes’ per saber les rendes que percep l’arrendatari i saber si poden collar més o menys.

Si els inversors forans volen obtenir uns rendiments X, això acaba fent un efecte dominó o taca d’oli. ¿Si el veí cobra X pel lloguer perquè no ho puc cobrar jo pel mateix (encara que no sigui en molts casos ben bé igual)?, seria una de les preguntes que es fan propietaris especialment locals. Entre aquests, asseguren les fonts, hi està havent un canvi generacional. I les noves generacions sumen dues qüestions. També busquen un rendiment des d’uns criteris més financers que els seus antecessors i, alhora, ja no tenen els lligams emocionals, sentimentals, que aquests antecessors tenien amb els llogaters de tota la vida. I si cal ensenyar-los la porta, doncs és més fàcil. Una rentada de cara a l’habitatge en qüestió i 400 euros més. 500, fins i tot. El que escaigui.

Perquè aquest és un altre efecte que també està comportant aquesta mena de segona bombolla immobiliària. S’està fent molta obra de reforma en habitatges de segona mà. O de tercera i quarta. En immobles antics, fins i tot. I hi està havent una demanda de mà d’obra que ara costa de trobar al país. Reformar un habitatge és una manera de justificar l’increment que s’aplica a l’arrendatari. Amb la punxada immobiliària de fa una desena d’anys van marxar del Principat molts paletes qualificats. Ara han tornat professionals de l’obra pública. Maquinistes, sectors afins. Però no especialistes en la reforma. En l’obra privada o menor. I costa trobar-los. I si es troben, també s’ho cobren. I acaba sent, en certa manera, el peix que es mossega la cua. Sense justificar els desorbitats increments. Que hi són. Digui el que digui l’AGIA.