Els consultats, igual que lamenten el clima que es viu al centre, especialment a la unitat del carrer de les Canals, encara que el darrer incident conegut es va donar dijous a la nit al dispositiu que el ministeri d’Afers Socials té a la urbanització escaldenca de Sa Calma, també aproven, i en alguns casos amb nota, altres serveis, altres recursos que posa al seu abast el departament. El grup de psicòlegs que atén a Clara Rabassa dins del programa de suport als esmentats menors, per exemple, té molt bona acceptació. Però els pares asseguren, una vegada i l’altra, que la Gavernera esdevé en molts casos una mena de calvari.
Per exemple, un dels casos consultats, lamenta que en un sol any el menor hagi tingut fins a cinc tutors diferents (i que en algun cas, el fet que l’educador tingués dificultats amb el català suposava una barrera amb l’infant). De fet, en general, l’alta rotació de personal -deguda a una feina d’extrema dificultat, poca valorada i menys remunerada- és un dels elements que més es critica. La ‘volatilitat’ del personal l’ha admesa el ministeri en alguna recent resposta parlamentària. El fet d’haver hagut d’augmentar la plantilla arran d’un increment molt notable d’usuaris fa que també hagi crescut, i molt, la rotació. Els pares, alhora, lamenten la poca experiència de molts dels actuals monitors. La formació mínima que es demana és el batxillerat. O una formació professional superior, segons el ministeri.
Des del departament que tutela la Gavernera es remarca que “no es produeixen ni mai no s'han produït situacions de gravetat en aquest centre”
“No pot ser que davant d’una situació conflictiva, el monitor reaccioni d’una forma més desproporcionada o agressiva del que ho hagi pogut fer l’infant”, expliquen alguns dels pares. No obstant això, i davant una pregunta de l’Altaveu al Govern sobre possibles baixes o lesions de monitors o educadors producte de situacions violentes causades pels usuaris, el ministeri respon que “pel que fa a les baixes dels treballadors i possibles lesions per agressió que preguntàveu, anoteu que no es produeixen ni mai no s'han produït situacions de gravetat en aquest centre”. Sobre els intents d’autòlisi que hi ha hagut o altres situacions que han obligat a l’ingrés d’interns, es tracta, asseguren des del departament que tutela el centre, de dades confidencials que queden en l’òrbita administrativa, judicial o policial.
Els familiars, els progenitors, miren d’organitzar-se per fer una mena de front comú. Però no és fàcil. Els familiars dels menors ingressats -molts d’ells per trobar-se en situació de vulnerabilitat o risc segons es desprèn d’una resposta donada el mes d’abril a una pregunta parlamentària formulada per la consellera general socialdemòcrata Rosa Gili- viuen situacions molt diverses. Sovint es tracta de nuclis familiars desestructurats. Sovint són persones amb molts pocs recursos. I que temen l’acció de l’administració davant qualsevol alçament de la veu. Tot i això, les situacions hagudes els darrers temps, en què l’increment d’usuaris ha comportat, segons les fonts, una major conflictivitat, han animat a fer més denúncies públiques. És a dir, a explicar què passa dins del centre.
Alguns progenitors han sol·licitat, fins i tot, poder tenir advocats assignats del torn d’ofici per instar accions legals tendents a recuperar els seus fills. “Vull el meu fill fora del CAI”, torna a retronar en aquest precís moment. I és que quan es retira la tutela a alguns dels pares, també se’ls imposen deures o obligacions per poder-la tornar a recuperar. I alguns no entenen perquè no els hi retornen l’infant, encara que sigui havent de seguir un seguit de pautes, quan els menors es mostren pitjor dins de la Gavernera del que ho estan fora. La barreja d’edats i de casuístiques diferents és un problema, segons els familiars. També refusen, per exemple, que la farmacologia sigui el recurs fàcil per aplacar certes actituds. Fins al punt que més d’un i de dos dels pares consultats lamenten que els fills s’han acostumat a tolerar una aparent sobremedicació.
El ministeri no respon quantes fugides hi ha hagut del centre. Confidencial, també. Però els pares consultats expliquen que n’hi ha. I de sovintejades. Des d’una adolescent que va estar-se fins un mes fora sense que se’n sabés el parador a un menor força menor que en plena tempesta estiuenca, amb pijama i xancletes, va marxar cames ajudeu-me des del CAI fins al centre d’Andorra la Vella per poder-se refugiar a casa d’un familiar. Quan des del centre es va comunicar a la família que s’estava buscant el menor, els pares del mateix ja feia estona que el tenien a casa, moll com no hi havia món.
Escapar-se del centre o enfilar-se a la teulada, que sol ser una altra de les rebequeries que fan molts dels interns, és relativament senzill. “El CAI és un centre d'acolliment obert i vertical que intenta semblar-se el possible a una casa i per tant a una família tot i que no sigui biològica i que compleix amb els requisits de seguretat establerts per aquesta tipologia de recurs”, responen des del ministeri. El que lamenten els pares, els familiars, en relació a les incidències que eventualment poden succeir és que “els responsables es passen la pilota” i que sempre justificació per a tot malgrat que puguin ser contradictòries. El temor a veure reduïdes les hores de visites o a possibles ‘represàlies’ vers els menors (els familiars parlen de càstigs de vegades desproporcionats; l’última denúncia interposada davant la policia parla de tres dies sense sopar) frena els familiars, asseguren, d’adoptar mesures més extremes.
La reflexió d’una de les mares immerses en un dels darrers episodis que han transcendit és ben clara. “No em queixo ni d’Infància ni de Govern. Però jo vull aconseguir treure el meu fill d’allí dins. Això ho tinc clar. Al CAI els problemes només es retroalimenten. I l’ambient empitjora el comportament de molts dels infants que hi ha ingressats. Vull el meu fill fora de la Gavernera.”
Comentaris