Sánchez i un company també andorrà són de les poques persones del país -no les úniques- que han vist devastació producte dels sismes que han afectat els darrers dies Indonèsia, amb epicentre en tots els casos al nord de Lombok. Una desena llarga més de persones del Principat han viscut la intensitat dels sacsejaments terrestres. Però sense que els caigués la paret de l’habitació de l’hotel gairebé al damunt o que haguessin de marxar cames ajudeu-me per intentar sortir, com van poder, d’una illa de 2,5 quilòmetres sobre la qual pesava una alerta de tsunami imminent… que es va desfer abans d’arribar a lloc.
Tània Sánchez havia estat a Singapur primer i des d’allà va volar a la capital de Bali, Denpasar, abans d’anar a Ubud o Lombok. Ella i el seu acompanyant no van viure el primer terratrèmol, el d’intensitat 6,4 en l’escala de Richter. Eren dalt d’un avió. La seva planificació passava per estar-se tres dies a cadascuna de les tres illes Gili abans de fer estada durant quatre dies més a Lombok i tornar a Bali per enllaçar amb Singapur, Dubai i Barcelona ja el dia 17. De fet, la jove andorrana espera poder fer amb normalitat aquesta darrera part del viatge després d’haver hagut d’alterar bona part de la ruta.
Per sort, i malgrat les dificultats, la por viscuda i els diners de més que haurà d’invertir, ho podrà explicar. Ho durà a la maleta dels records. Però no sempre ho va tenir clar. I això que aquell 5 d’agost, a Gili Trawagan, va fer un molt bon dia. L’endemà, Tània viatjava cap a la segona illa Gili, la Meno. Per això van decidir amb l’amic que l’acompanya en el trajecte gaudir d’aquelles darreres hores a Trawagan. Van ser testimoni d’una magnífica posta de sol i van tornar a l’hotel, amb piscina privada. “Per aquelles coses de la vida, alguna cosa se’m va posar malament, em feia mal la panxa, i vaig decidir no posar-me a l’aigua”.
Poca estona després, “un soroll molt fort” la va sorprendre, “va durar deu o quinze segons” i “el sofà” on s’havia reclinat “es movia com si estigués fent surf”. “De cop es va apagar el llum i l’aigua de la piscina inundava tota l’habitació”, explica Tània, que hi afegeix que “va caure la paret” que separava la seva habitació de l’altra i també van caure tot d’objectes que hi havia a l’entorn, com un mirall que es va trencar. “Vam agafar les sabates i vam córrer cap a fora, cap a la recepció, abans que acabés de caure tot.”
Mentre continuaven les rèpliques, que anirien donant-se durant força hores, a la recepció només atenien a dir-los “‘go, go’”, “tsunami, tsunami” i assenyalar-los el camí cap a una petita muntanya. Res, un petit monticle que aviat van ascendir i que de poc els hauria ajudat, creu, si l’aigua del mar realment hagués decidit visitar amb força la terra. Però abans d’arribar al cim d’aquell turonet, van haver de passar per un camí estret, a les fosques i ple de gent, “amb la por que caiguessin arbres o les cases que hi havia per allí al costat”. Tot era un caos. Crits, soroll, gent ferida buscant familiars… “Igual que a la pel·lícula ‘El imposible’.”
“No em trobava bé. Tenia set i no teníem res. Només allò que portàvem al damunt. I el pitjor és que es mantenia l’alerta de tsunami. Sols resava perquè no hi fos. Si hagués arribat no ho hauria contat.” “Em sentia marejada, amb mal de panxa, ganes de vomitar… Semblava que el meu cos hagués sabut abans d’hora el que havia de passar”, explica Tània Sánchez rememorant no pas sense dificultats moments durs que es veien alleujats per la solidaritat d’altres persones que es trobaven allí com ells. Com una família local que “em va donar aigua i unes galetes i un oli perquè em fes una frega a la panxa. Una família encantadora. També em van donar un mocador típic de la zona perquè em tapés.” Feia fred, duia pantalons curts i no trobant-se bé, la sensació de fredor s’incrementava, explica la noia.
Sense resposta d'Afers Exteriors
Es van passar tota la nit dalt del turonet. Sense llum, sense poder-se comunicar. Els missatges de text i les trucades que van fer al número que el ministeri d’Afers Exteriors andorrà havia facilitat després del primer terratrèmol de Lombok van ser del tot estèrils. Ni un sol senyal de vida. (Els contactes governamentals arribarien més tard). I un únic prec de la pròpia gent del territori. Que l’endemà marxessin d’allí com poguessin. De la manera que fos, però que abandonessin l’illa i miressin d’anar cap a lloc més segur. Bali seria al cap de les hores la destinació triada. Però encara caldria viure més incidències.
Fins les sis del matí es van estar a la muntanya. Entre precs i crits. Quan va semblar que el risc de tsunami afluixava, van córrer cap a l’hotel a recuperar allò que van poder. Allí els van recomanar, si així es pot dir, que anessin cap a la platja, que l’illa seria evacuada. I a la platja el caos encara era més present. Gent pegant-se literalment per poder pujar a les barcasses que els havien de dur, d’entrada, fins a Lombok. Era impossible que tots cabessin allí. A més, van començar a arribar “barques de l’exèrcit, grans, però tan sols s’enduien la gent d’allí. Era ‘flipant’”. L’espera es feia interminable. “Quasi a les 3 (de la tarda) ens vam dir que havíem de sortir d’allí com fos.”
En zòdiac cap a Lombok
I després va aparèixer una zòdiac que de sis en sis va anar traient turistes de l’illa. Amb prou feina Tània Sánchez i la seva maleta es van poder enfilar a l’embarcació. Va anar de poc que el seu acompanyant no es queda a terra. Es va enfilar com va poder a la zòdiac que els portaria a un vaixell més gran que els acabaria acostant finalment a Lombok. Però allí tampoc no s’estava segur del tot. Si a les Gili Islands hi havia caos, a Lombok, quan s’hi van ajuntar els evacuats de les Gili i els habitants i turistes locals l’enrenou encara va anar a més. A molt més.
Calia buscar una altra via per arribar a Bali, on la seguretat era ja molt major. Pràcticament definitiva. Hi havia problemes amb els vaixells, el mar no estava bé, l’aeroport tampoc no estava clar si era operatiu… “No volia esperar a l’aeroport sense saber què passaria.” Per això, Tània i el seu acompanyant es van aplegar amb una família francesa i un parell de parelles de la mateixa nacionalitat i van convèncer, i pagar, un home perquè amb un camió els portés fins al port d’on sortien els ferris cap a Bali. “Deu persones, totes en un remolc, en un trajecte de dues hores, sense haver menjat res més que unes galetes. I de camí, el que vèiem tot estava destrossat”.
Les hores anaven passant. De vegades, tot es feia llarg. Altres cops, passava ràpid. El ferri, ple de gom a gom. “I més de 32 hores per arribar a un hotel de Nusa Dua.” En aquest enclavament de grans centres turístics i famoses platges balineses, Tània Sánchez mira de recuperar forces. Les nits següents al terratrèmol ha dormit més malament que bé. “Quan vaig arribar a l’hotel i vaig voler fer una dutxa d’aigua tèbia, em semblava que tot tremolava.” El menjar també costa fer-lo passar. Però a poc a poc ho va “assimilant tot”.
I encara espera poder tenir una setmaneta per poder gaudir de paratges paradisíacs. Que això tampoc no li traurà ningú. Menys encara el festeig amb el terratrèmol i el temor de la visita d’una tsunami. Llàstima del sisme d’intensitat 7 en l’escala de Richter (que ha fet un centenar llarg de morts, ha deixat molta gent sense llar i ha causat importantíssims danys materials). Bo encara que serà un record, un mal record si es vol, però amb final feliç. A l’altra punta de món. Sense llum, sense telèfon. Però amb prou energia com per poder-se’n sortir. Una història de vida més. De la vida en majúscules.
Comentaris