El debat sobre l’esmena a la totalitat socialdemòcrata al projecte de llei que ha de permetre adaptar la llei de transferències comunals a allò que va indicar el Tribunal Constitucional -i que s’ha tombat- ha tornat a mostrar un dur enfrontament entre diversos dels integrants de la cambra parlamentària. Amb retrets inclosos. Les enganxades entre el cap de Govern, Toni Martí, i el president i conseller general del PS, Pere López, han estat notables. López no s’ha quedat curt en els seus atacs a Martí i tampoc al màxim representant d’Unió Laurediana (UL) ara integrant del grup mixt Josep Pintat.
La cambra parlamentària ha tombat l’esmena a la totalitat del PS a la llei que ha d’adaptar les transferències comunals al dictat del Constitucional
Els retrets del parlamentari socialdemòcrata al consellers que van donar suport a les lleis de transferències i competències al costat de DA i que després van abandonar el grup pel qual havien estat escollits ha tret de polleguera fins i tot un Pintat que després de sentir com López l’acusava de ser el generador de bona part del deute que té el comú lauredià ha etzibat al conseller del PS un “si hi ha un Govern que va girar l'esquena a Sant Julià va ser el seu”. Salvant les distàncies, que hi són, la sessió d’aquest dijous, on també s’ha aprovat la presa en consideració de la proposició de llei liberal en matèria de transparència i accés a la informació i on s’ha donat el vist-i-plau als lleis de la Universitat d’Andorra i de l’Ensenyament Superior, a l’hemicicle s’ha pogut comprovar en certa manera la sintonia entre Martí i Pintat i López i el president i candidat liberal Jordi Gallardo.
Els darrers moviments polítics -com l’aliança entre PS i Ld’A- però també mediàtics en certa manera estan tensant la corda més del que potser ja ho estava. Al Govern i a DA, que intenta tenir-ho tot absolutament controlat -des de les eleccions a la CASS o a l’assemblea de la junta del patronat de l’Escola Meritxell fins a la reunió de cònsols honoraris on la immensa majoria dels designats moltes vegades sense cap de relació amb el país que representen tenen més o menys sang taronja-, hi ha massa coses que els trontollen. Un dels mals de caps sobrevinguts i que pot tenir més impacte del que sembla és la caiguda del PP i Mariano Rajoy a Espanya. Rajoy i el seu seguici han pogut més fils dels que sembla a Andorra gràcies a la complicitat i més i tot de Toni Martí i companyia.
Clima enrarit
La situació no és gens còmoda i el clima molt enrarit. Arreu, potser. Però a DA, on l’hegemonia de què han gaudit i gaudeixen semblaria que els hauria de donar certa tranquil·litat i molt marge de maniobra, potser més hi tot. Els taronges no acaben de lligar pactes amb formacions territorials. També perquè els grups parroquials volen i dolen. I es volen guardar no pas un, tres rocs a la faixa, si cal. Així presentar-se a les properes eleccions de forma independent i a títol parroquial no els lliga en res en el procés postelectoral. I poden aliar-se amb el millor postor. I no tenen del tot clar que sigui DA. I si DA no pot lligar com acord abans dels comicis donarà, consideren fonts properes a la formació, una certa imatge de debilitat.
A més, el fet de no tenir obertament candidat també suposa un mal de panxa terrible. Xavier Espot, el ministre d’Afers Socials, Interior i Justícia, és l’etern candidat. Però les darreres setmanes, asseguren les fonts, a l’entorn de Prat de la Creu i Casa de la Vall hauria començat a sorgir un cert malestar. Espot ja era conscient de tot el que li pot venir a sobre -políticament, familiarment, personalment- i mai s’ha ofert alhora que mai no s’ha descartat. Juga amb l’avantatge de saber-se el millor posicionat si vol fer el pas encara que ell, personalment, no respon a aquest perfil tant excessivament calculador en segons què. El seu entorn pot arribar a ser diferent.
Mateu sap que no és el predilecte de pràcticament ningú a casa seva però que tampoc no se l’ha descartat mai del tot alhora que té al darrere la Mitra
Més enllà d’Espot, s’han anat despenjant tot d’altres candidats. Uns perquè no ho veuen clar o han deixat dit que ja han sofert prou desgast (Jordi Cinca), els altres perquè Toni Martí no els pot veure ni en pintura (Gilbert Saboya). I enmig de la mala maror, asseguren diverses fonts, torna a eixir com aquell qui no vol la cosa la figura del síndic. Ara per ara, obertament és l’únic que està disponible. I pot arribar a esdevenir un mal menor. Fa unes setmanes Vicenç Mateu estava botit perquè diversos gurús taronges li havien donat a entendre que ell no seria candidat. Però el panorama és ràpidament canviant i ara ningú ja no diu res. Cert que encara no l’ha anat ningú a buscar, tampoc. Però Mateu espera pacient. Creu fermament que li arribarà el torn, l’hora.
Com la flor que creix per sorpresa en el bastó, en la vara, de Sant Josep, i acaba sent l’escollit per maridar amb la verge Maria, Mateu està allí. Per treure el cap en qualsevol moment. Asseguren fonts consultades que els darrers dies, fa una setmana a tot estirar, el síndic somriu observant els còlics metafòrics que sofreixen alguns dels seus companys. A més sap que el suport de la Mitra el té indubtable. I ell es porta bé amb l’Església i amb el Palau Episcopal. Sap que no és el predilecte de ningú a nivell polític més enllà de la Seu, però també sap que el fet que no l’hagin anat a cridar o li hagin ensenyat discretament la porta de sortida no vol dir que l’hagin fet fora del tot. Potser no havia sentit a dir mai, el síndic, una dita que ve a dir “treure profit de l’embolic”. Però té molt clar el refrany castellà que fa: “A río revuelto, ganancia de pescadores.” I ell ha tirat la canya i allí l’ha deixat posada.
Comentaris