Política

El ball electoral alça el teló

Liberals celebren una reunió de poble que es converteix en la reconfirmació de la confirmació que estan llimant serrells amb el PS per unes llistes territorials conjuntes de les quals SDP en queda fora

Els demòcrates continuen a la recerca del candidat esperant -un sector parla de deixar-ho per al setembre si abans hi ha possibilitat de tancar algun pacte amb Unió Laurediana o l’entorn dels CC massanencs

Una imatge de l'acte liberal on s'ha reconfirmat, a la sala La Valireta d'Encamp, el pacte territorial amb el PS.. LIBERALS
Una imatge de l'acte liberal on s'ha reconfirmat, a la sala La Valireta d'Encamp, el pacte territorial amb el PS. | LIBERALS

Toni Solanelles

Amb els demòcrates buscant candidat sense acabar-lo de trobar, Unió Laurediana i el ‘cinturó metropolità’ de Ciutadans Compromesos (CC) analitzant si els convé més pactar amb Toni Martí que no pas anar per lliure i aquest dimecres la confirmació per part de Liberals d’Andorra del pacte amb el Partit Socialdemòcrata per fer llistes territorials conjuntes, el ball electorat està totalment obert. Interrogants? Tots els que vulguin. Però més cert encara que ara ja no hi ha cap polític o pretendent que no estigui movent el cul. O que no hagi enviat els missatgers que s’escaigui a que ho facin per ell.

La jornada s’ha tancat amb un acte de Liberals d’Andorra vestit com una suposada podia al dia de la militància de l’activitat parlamentària. En el fons era un pseudoacte electoral en tota regla amb prop de 150 a la sala La Valireta d’Encamp i mirant de fer passar el missatge als assistents que cal entendre el sistema electoral per batre la situació actual. El missatge venia precedit de l’anunci o reconeixement del secretari general liberal, Amadeu Rossell, davant els micròfons de Ràdio Nacional (RNA), que hi ha acord amb el PS per consensuar llistes territorials per als propers comicis. I que, efectivament, Socialdemocràcia i Progrés (SDP) en queda fora.

Fora de l’acord global que pretenia, cal veure ara la reacció i els moviments de Bartumeu i el seu projecte progressista

La formació que lidera l’excap de Govern Jaume Bartumeu ja havia advertit hores abans que sense ells en qualsevol aliança que pretengui esdevenir alternativa a l’actual majoria demòcrata dita aliança esdevé un ‘pacte del no’. Els progressistes es veuen relegats a fer una llista nacional i mirar d’explorar alguna altra aventura. Sense gaire més. Però és que, ara per ara, tampoc no està clar com llimaran les seves suposades diferències programaticoideològiques socialdemòcrates i liberals i, ni tan sols, com articularan els acords parroquials. 

El president liberal, Jordi Gallardo (esquerra); i el també president, però socialdemòcrata, Pere López.

 

¿Hi haurà pactes a totes les parròquies? Per ara, ni tan sols això es té clar. En la circumscripció nacional és clar que cadascú farà la seva llista i cadascú defensarà el seu programa amb les seves ‘coses’. Clar que en cas que entre consellers parroquials i nacionals dels uns i dels altres sumessin per formar govern, sembla que s’haurien d’entendre i que hi hauria d’haver, com a mínim, una preentesa ja clara. Caldrà veure l’evolució dels esdeveniments. A les parròquies sembla més fàcil. Però sols a algunes parròquies.

Encara queda molt per debatre de l’aliança social-liberal; ni tan sols està clar en quines parròquies hi haurà pacte

La direcció socialdemòcrata té clar que l’aliança ha de ser a set. Els liberals ja no és tan evident que ho tinguin clar. Per exemple, a Encamp fa temps que els dos grups que estan a la minoria comunal, això és justament liberals i socialdemòcrates, treballen junts. A Escaldes i a Andorra la Vella on l’aritmètica deixa entreveure possibilitats de triomf o, com a mínim, d’acostar-s’hi, també sembla evident que no hi hauria problemes d’entesa. Però ai làs més enllà d’aquí. A Ordino o a Canillo potser entre els uns i els altres també tindrien marge. 

Però a Sant Julià i a la Massana… Justament són les dues parròquies que més atenció acaparen. Els liberals que han format part del projecte de CC es resisteixen a creure que poden perdre el suport de la plataforma comunal de vocació suposadament independent. A Sant Julià, l’escissió encapçalada per Josep Pintat encara no s’ha digerit. De fet, segurament, no l’ha digerit ni Unió Laurediana, on no pas tothom està en condicions d’embarcar-se amb DA ni l’han digerit els liberals liberals, lauredians o no.

Josep Pintat i Toni Martí conversant abans d'una sessió parlamentària enmig de l'hemicicle. | ARXIU

 

Pintat i Carles Naudi, lauredià i massanenc, han admès tots dos que hi ha contactes amb els demòcrates per veure fins on hi pot haver una convergència. Tots dos voldrien entrar a les travesses per liderar qualsevol projecte resultant de sumar-se als taronges. Algunes fonts han assegurat, fins i tot, que qui va ser candidat liberal el 2015 tindria serioses opcions a disputar la trona demòcrata si hi ha pacte i si Xavier Espot no es repensa el fet de no encapçalar el ‘projecte martinià’ d’ara fins que se celebrin les eleccions.

Ni a Sant Julià ni a la Massana no acaben de tenir clar el paper que han de jugar: ¿presentar llistes parroquials i buscar aliances postelectorals?

Pintat no es juga cap carta. Ha mantingut trobades amb Martí i companyia però també s’ha vist amb amb descontents liberals d’Escaldes per mirar d’articular una tercera llista parroquial. Amb tres candidatures territorials, el lauredià i els massanencs es veurien en certa manera forts per articular una mena de projecte parroquialista. No està clar si amb una llista nacional o sense. Hi ha pesos pesants tant de Sant Julià com de la Massana d’aquest entorn d’escindits liberals que creuen que UL ha de concórrer en solitari i CC ha de crear una altra marca suposadament transversal que no es lligui a ningú. Que només es pronunciï una vegada hi hagi els resultats.

A aquest escenari hi ajuda el convenciment d’alguns dirigents polítics, o de més d’un, que preveu un escenari de fragmentació i no majoria una vegada s’hagi passat per les urnes. Probablement al desembre. En un entorn així, qualsevol formació, per petita que sigui, mentre tingui representació parlamentària pot arribar a condicionar la política de tot el país. I aquesta situació és llaminera. I això ho sap Toni Martí, que mira d’arreplegar tot el que pugui abans dels comicis. Al cap de Govern li preocupa, i molt, poder assegurar una continuïtat que li garanteixi pau i tranquil·litat i absència de retrovisors.

Àpats de descontents

La caixa de les galetes si no oberta del tot, comença a desprecintar-se. I els ‘rebotats’, que hi són, que convoquen àpats a mode de grups de pressió, estaran amatents a qualsevol proposta. A qualsevol oferiment. Per molt enfadat que estigui, per exemple, en Josep Duró a Ordino, per molts dinars i sopars que celebri amb l’un i amb l’altre, per molt que estripi dels taronges o dels blaus, tothom sap com les gasta. Ell i la gent que li segueix la corrent. Si hi ha una bona promesa amb visos de ser complerta, qualsevol cabreig ho pot ser una mica menys. Certament, la pressió aquesta vegada sembla que és una mica més intensa i els decibels dels crits i els sorolls una mica més notables.

Si Pintat finalment pacta amb els taronges, entrarà directament en la travessa per liderar la nova suma resultant mentre Espot no hi digui el contrari

Queda molt bacallà per tallar, que l’Andorra del segle XXI, de les piulades i els actes retransmesos (o no) via streaming continua bastint-se entre el fum dels cigars purs, els àpats familiars, els negocis dels uns i els altres i les enteses de conveniència i de darrera hora. I una de les peces, potser cabdal, que queden per aclarir és el cap de cartell demòcrata. Dit està que Josep Pintat -i Carles Naudi menys probablement- entrarien en les travesses si la via massanencolaurediana convergís en taronja. Més enllà d’això, i tot i que Toni Martí havia dit al tram final de l’any passat que el termini més tardà per designar el seu relleu seria el març, d’aquest 2018, el nom del substitut es fa esperar.

Ara, alguns demòcrates ja demanen que no s’adopti cap decisió fins al setembre. Altres reivindiquen que entre els mesos de juny i juliol el debat ha de quedar tancat. La qüestió és tancar amb qui. Espot era l’home, però diverses fonts consultades asseguren no veure’l suficientment animat per assumir el repte. De fet, mig havia declinat ja formalment l’oferiment per diverses variables. Personals, familiars, polítiques. De fet, representa una nova generació que no sap si la pròpia formació que representa té assumida. Un exemple: ¿De veritat que hauria de triar ministres tot mirant l’equilibri parroquial?. Ara, però, aquells mateixos que el donaven per mig descartat dubten pel fet de veure’l tan sovint a l’aparador públic. ¿D’aquí que hi hagi un sector que demani esperar fins al setembre per beneir l’hereu de Martí? Tot pot ser.

Amb el ministre d’Interior ara per ara autodescartat i esperant eventuals enteses, Cinca se sent el candidat més fort i Mateu és el ‘cridat’ per l’Església 

Les fonts consultades asseguren que el ministre de Finances i portaveu governamental, Jordi Cinca, és qui més ganes té de liderar el projecte. Bé, mentida, Vicenç Mateu no es queda enrere. Cinca el que creuria és que és l’home que més files tancaria amb Espot fora de la cursa electoral. El currículum bastit pel titular de Finances aquestes dues complexes legislatures amb mirades al passat daurat incloses són un llast per molt que ho vulgui dissimular a força d’arxiu judicial. Dit per demòcrates mateix. I els mateixos demòcrates no acaben de saber ja quin paper els pot tocar jugar o voldrien fer el ministre d’Economia, Gilbert Saboya, i la cònsol d’Andorra la Vella, Conxita Marsol. Ningú no dubta, taronges i no taronges, que cap dels dos no han perdut les ganes del tot de poder fer un pas més en les seves respectives carreres polítiques. ¿Fins on? No se sap.

Jordi Cinca, Toni Martí i Xavier Espot xerren en la bancada governamental de l'hemicicle. | ARXIU

 

Com tampoc no se sap quina li’n té preparada Déu nostre Senyor a Vicenç Mateu. El síndic general és l’home de l’Església. Així de cru, així de clar. Mateu és el candidat del Palau Episcopal. S’hi confessa tot sovint i és el seu major aval. Més encara, algunes fonts asseguren que el polític, diplomàtic i filòsof escaldenc és, entre els taronges, qui més bona consideració té en les tramoies de l’Elisi. Dóna mil voltes a un mal considerat Toni Martí. Però Mateu, per molt que les forces celestials el mirin d’adreçar en la sala soterrània d’una pizzeria angelical de Sant Julià (entre altres llocs), ni té el perfil executiu que demanda el càrrec, ni es porta massa bé amb Martí ni acabaria de quallar entre els demòcrates, encara que hi ha qui el veu com un mal menor i un possible aglutinador d’un equip que fes la feina on ell es podria emmirallar. 

Els miralls que reflecteixen que les eleccions queden a tocar la cantonada. Sona la música. Comença el ball.