Parròquies

Sant Julià s’aferra al ‘vial de la fraternitat’

Majoria i oposició comunal analitzen el projecte de desdoblament viari i conclouen de forma conjunta que tot i aportar coses positives per a la parròquia no suposa una solució definitiva

Els consellers estudien els plànols després de la junta de govern i veuen necessària una rotonda a l’altura del carrer Isidre Valls i mirar d’adequar un aparcament sota la nova infraestructura

Una imatge de les obres de construcció del desdoblament lauredià.. C. ESTEVE / SFGA
Una imatge de les obres de construcció del desdoblament lauredià. | C. ESTEVE / SFGA

Toni Solanelles

Que la majoria comunal de Sant Julià de Lòria és un campi qui pugui és una evidència. Que el cònsol major de la parròquia, Josep Miquel Vila, va per lliure i bona part del seu suposat equip sovint no entén les decisions que adopta també sembla clar. Tan clar com que la majoria de conselleries són compartiments estancs. Que la direcció de Demòcrates per Andorra (DA) i en especial des de l’edifici administratiu de Prat de la Creu es colla els seus representants en aquella majoria perquè facin palpable la fractura i així poder tenir via lliure per poder justificar un acord amb Unió Laurediana (o, com a mínim, amb el sector pintadista, que no pas tot UL vol saber res en taronja) en vista a les properes eleccions generals també és rotundament cert.

Tant com que el comú pràcticament en ple ha estat analitzant aquest vespre el vial que es construeix a la parròquia i entre plànols s’ha fet la pau. Com a mínim, en relació amb el desenvolupament del projecte viari no hi ha dissidències. Tan hi fa si els consellers són independents, de DA, socialdemòcrates, progressistes o d’UL. L’acord que potser no hi ha en altres coses, en aquesta sembla clar: el desdoblament de la carretera general que ara es du a terme no és la solució definitiva per als problemes de trànsit lauredians. Alhora, posats a fer obra, el comú de Sant Julià creu que es poden fer alguns retocs al projecte -cal veure a costelles de qui- perquè la parròquia en surti beneficiada.

La pressió de la direcció de DA per trencar la majoria comunal és més forta que la voluntat real dels seus integrants taronges de deixar-la

La junta de govern del comú lauredià s’ha reunit aquesta tarda encara sota el ressò de timbals de la possibilitat que els consellers adscrits a DA puguin deixar la majoria comunal abans d’hora. Ho avançava ‘Diari d’Andorra’ aquest matí i parlava del neguit, del malestar de les conselleres Paqui Barbero i Meritxell Teruel que, alhora, és la presidenta del comitè parroquial demòcrata a Sant Julià. Cap de les dues no és a la junta de govern. No hi són des de l’inici del mandat per una decisió del cònsol. Decisió unilateral per mantenir l’equilibri de forces. Tres independents, dos demòcrates i un SDP. 

Cert que pel camí Joan Vidal, després d’uns lamentables episodis de virulència amb alguns funcionaris que prou li haurien pogut valdre l’expulsió de la casa del Gran Laurèdia, va deixar els colors taronges. Tant cert com que en un discret pla Joan Gómez, també de DA, es manté a l’equip de govern i, almenys per ara, ningú no pot dir que s’hagi qüestionat plegar. I la maregassa per l’absència de Teruel i Barbero -i també de Pere Práxedes- de la junta de govern ve de lluny. D’aquí a que hi hagi un trencament de la majoria hi va un tros, que no vol dir que no pugui passar. Perquè l’ombra de Toni Martí i companyia és allargada.

L’‘invent’ de Laurèdia en Comú va morir pràcticament l’endemà mateix de les eleccions i el comú s’està caracteritzant per un campi qui pugui

I perquè sembla ben clar que si Josep Miquel Vila semblava a l’inici del mandat -i especialment durant la campanya electoral dels comicis del 2015- un home proper a DA o a algunes de les persones demòcrates amb més pes específic, el pas del temps, les decisions i les formes han demostrat una altra cosa. I prou podria ser, també, que des del sector pintadista d’UL s’hagi demanat un gest per poder explicar amb més garanties o bé un acord global amb DA o bé el fet que una hipotètica llista territorial d’UL sigui també la representant taronja a Sant Julià.

Però en aquest marc de dubtes i soroll -més soroll en somort que una altra cosa encara que ben evident que la corporació laurediana s’està cobrint de glòria en moltes coses, tantes que molts lauredians estan donant per bons el duet Montserrat Gil-Manel Torrentallé-, l’equip de govern, la majoria i l’oposició inclosa han trobat una illa de pau repassant, just després de la reunió de la junta governamental, el projecte del vial. I tots plegats han arribat, segons diverses fonts, a un parer força consensuat que han de veure com articulen.

El malestar perquè tres consellers de la majoria no formen part de l’equip governamental per decisió del cònsol es manté des de l’inici

El desdoblament amb el qual ara es treballa és una bona eina per permetre desenvolupar i eixamplar la parròquia, solventarà, per exemple, l’incòmoda sortida i entrada cap a Fontaneda i traurà una mica de trànsit del centre de la població. Però no és la solució definitiva i la parròquia, Sant Julià, el comú, no pot renunciar a que en el futur, i no en un futur molt futurible, es realitzi un vial de veritat. Un projecte que s’atansi més al que es pretenia en el passat que al que s’executa en el present. Alhora, els cònsols i consellers també consideren que seria una molt bona proposta construir una rotonda a l’altura del carrer Isidre Valls que serveixi per distribuir i pacificar el trànsit.

A més a més, una altra de les qüestions que els mandataris comunals lauredians troben necessari i molt interessant per a la parròquia és que sota la nota infraestructura, en lloc de fer-hi un terraplenat, s’hi pugui deixar el vial suspès i en la part inferior, a sota, en lloc de terra es deixi buit i es busqui l’alternativa arquitectònica adequada per poder-hi adobar un aparcament que ben bé podria acollir tres o quatre-cents vehicles i resoldre, de cop, una falta d’estacionament a la zona. I en això, segons les fonts, al comú no hi ha colors ni rebequeries. Unanimitat. Que qui no es conforma és perquè no vol i entre amenaces de trencament s’ha trobat, almenys avui, un vial de fraternitat. Potser només momentània. Però és allò que diuen: qui dia passa any empeny.