Política econòmica

Fa de Mal Interpretar (FMI)

Malestar al Consell per la decisió unilateral del Govern d’avançar en la voluntat d’ingressar a l’entitat de supervisió financera global

L’executiu, una comissió legislativa i diverses assessors tenien pendent una trobada per analitzar la possible incorporació a l’organisme

Jordi Cinca i Clàudia Cornella en un fòrum que se celebra a Nova York. El logo de l'FMI s'hi ha incrustat a sobre.. SFGA
Jordi Cinca i Clàudia Cornella en un fòrum que se celebra a Nova York. El logo de l'FMI s'hi ha incrustat a sobre. | SFGA

Altaveu

Al Consell General els parlamentaris miren de trobar respostes al nou lleig que els fa Cinca i companyia. El Govern, els integrants de la denominada 'comissió BPA' i els respectius assessors externs havien de debatre, ben aviat, sobre la conveniència d'adherir-se al Fons Monetari Internacional o buscar fórmules equivalents a un últim prestador financer. L'executiu ha tirat pel dret i hi ha qui hi veu al darrera la pressió d’alguns bancs.

El Consell General -d’una manera o altra, qui més qui menys, tots els grups- està que trina amb la decisió del Govern d’anar-se’n a Washington a declarar la intenció d’Andorra d’adherir-se, sí o sí, al Fons Monetari Internacional (FMI). Tant que la vertiginosa celeritat amb la qual ha actuat l’executiu quan el debat sobre la conveniència d’ingressar a l’FMI o la necessitat de cercar un prestador de darrera instància per al sistema financer estava sobre la taula i s’havia d’analitzar properament està aixecant moltes suspicàcies. En fi, que l’FMI podria ser ara per ara les sigles d’una altra frase: Fa de Mal Interpretar. ¿Què hi ha, que passa perquè ara sigui tan urgent sol·licitar la incorporació a l’FMI quan no fa pas tant els propis dirigents governamentals eren més aviat agnòstics davant la possibilitat de fer aquest pas?

L’oposició barrina. I els principals dirigents del grup parlamentari demòcrata saben que tenen o tindran pocs arguments per defensar l’executiu en l’enèsima ocasió en què s’ha passat pel folre la cambra parlamentària. I és que en el marc de la comissió legislativa especial per a la vigilància i l’estabilitat del sistema financer, és a dir, la famosa comissió BPA, hi havia dues línies de treball. Una, mirar de treure l’aigua clara sobre l’actuació de les institucions públiques del país en relació a la crisi de BPA. L’altra, reforçar el país i la plaça financera. I és en aquest segon marc que el Govern, per una banda, i la comissió parlamentària, per l’altra, havien contractat sengles experts externs perquè analitzessin, cadascun pel seu cantó, la conveniència o no d’accedir a l’FMI i la necessitat i possibilitat de cercar un prestador final per al sistema financer.

Els uns i els altres havien avançant suficientment en el treball per, properament, seure conjuntament i començar a analitzar de forma harmoniosa. Però el Govern ja ha tirat pel dret i l’anunci d’aquest dimecres a través del portaveu governamental de torn, Xavier Espot, que el ministre de Finances, Jordi Cinca, havia comunicat als responsables d’ingressos de l’FMI la decidida voluntat del Principat de sol·licitar l’alta a l’entitat de supervisió financera global ha agafat per sorpresa els parlamentaris i, a partir d’aquí, ha generat indignació. “No hi ha sentit d’Estat”, han arribat a dir fonts parlamentàries. Alguns dirigents demòcrates s’haurien gairebé amagat sota la taula en veure la decisió executiva sense comptar amb el Consell quan hi havia una trobada gairebé programa per analitzar la qüestió.

Possibles raons per a la celeritat

I, de nou, ¿per què tanta pressa? Una raó diguem-li humana i que fins i tot avalen fonts del sector bancari del país és que tot plegat es degui a la rauxa de la secretària d’Estat de Relacions Exteriors Financeres, Clàudia Cornella, companya de ‘gira’ de Cinca pels Estats Units aquests dies. Les diverses fonts consultades asseguren que Cornella és especialista en assumir compromisos dels quals és difícil desdir-se’n més tard. Un segon raonament podria ser l’empenta o exigència del sector financer i, més concretament, d’algun banc. En aquest sentit, la justificació podria ser que ingressant a l’FMI és possible que el ràting de país pugui créixer i, així, pugui millorar també el ràting de les entitats bancàries. Però això no és imminent, ni molt menys.

El procés d’ingrés, des que es faci la sol·licitud formal, ho va anunciar el propi Govern, pot allargar-se ben bé un any. I només ingressar no hi haurà una variació immediata i a l’alça. A més, el que més podria interessar als bancs, segons algunes fonts, és un impossible: accedir al Banc Central Europeu (BCE), que això sí que és u autèntic últim prestador. Però és molt difícil, dificilíssim, tenir cabuda en aquesta institució si no s’és membre de ple dret de la Unió Europea (UE). I encara una darrera motivació. Que es prepari alguna tempesta, que hi hagi algun vendaval previsible i que només el Govern el pugui preveure o intuir. L’FMI, entre altres coses, dóna suport als estats quan aquests han de rescatar alguna institució financera.  

El cost real que tindria o tindrà entrar a l'organisme no se sap del cert: l'executiu va deixar caure que un mínim de 30 milions d'euros, altres fonts gairebé dupliquen la xifra

O potser tot plegat es pot deure a una barreja dels tres factors. La rauxa d’una secretària d’Estat empresa per alguns components del sector bancari que saben que els vents que bufen els poden fer anar de canto. En tot cas, que el sector bancari busca mecanismes per mirar d’enfortir-se o, com a mínim, no perdre més plomes és cert. I també que mira de fer-ho a cost zero. Perquè, segons les fonts, quan s’ha suggerit la possibilitat que el sistema financer participi a l’hora d’afrontar les despeses que suposaria, que suposarà, si es passa el tall, l’ingrés a l’FMI, els bancs han xiulat. I aquí arriba un altre malestar parlamentari. ¿Què costa entrar a l’FMI? 

El Govern, segons les fonts parlamentàries consultades, mai no ha respost amb claredat. S’ha parlat de no menys de 30 milions d’euros. Però s’especula que podria arribar a ser el doble. Hi ha diversos pagaments que s’han d’afrontar. Cànons, dipòsits i quotes anuals com a mínim. Vaja, que fer aconseguir algun ‘plus’ més d’aquells que atorguen les agències tipus Fitch o Standard&Poor’s costa els seus dinerets. I, per cert, Fitch o Standard&Poor’s, per apujar la nota d’Andorra, no reclama pas que el Principat hagi d’entrar a l’FMI. El que demana, si us plau per favor, és un últim prestador. Per això que tot plegat Fa de molt més Mal Interpretar (FMI).


El pressupost del 2018, l'1 de març

El pressupost de l’Estat per al 2018 es durà a votació i, amb tota seguretat, tirarà endavant, el proper 1 de març. Hi hauria d’haver un daltabaix perquè no se sotmetés a la consideració de la cambra parlamentària el primer dia del mes que ve. I, tot i amb això, ja anirà amb retard respecte les previsió inicials més fatalistes. La previsió era que es votés en una sessió que s’hauria fet el 22 d’aquest mes. Però no podrà pas ser. Aquest dijous la comissió legislativa de Finances i Pressupost ha donat pràcticament per tancada la feina d’analitzar les esmenes. D’acceptar-les, de tombar-les o de transaccionar-les. No hi ha canvis especialment substantius respecte el que s’havia previst. Avui s’hauria d’haver deixat tancat el treball del tot. Però queda pendent resoldre una qüestió d’ordre molt tècnic d’una esmena liberal a la qual els demòcrates li volen donar un toc especial i no s’acaba de trobar la fórmula jurídica prou encertada o, almenys, ajustada a Dret.