En una societat cada cop més globalitzada, on la mobilitat de les persones pot ser molt elevada i el lloc de residència no necessàriament estigui vinculat al lloc on un neix, les arrels i els vincles al país d’origen és quelcom important. Les mares i pares que marxen d’Andorra per raons de feina, per motius familiars o simplement per triar aquesta opció de vida quan retornen a les valls mantenen els seus drets intactes. No és el mateix però pels fills i filles d’aquells andorrans que per les mateixes raons els han tingut lluny del país. Tot i ser andorrans (els fills), siguin nats o no a Andorra, si han deixat de residir al país o mai han residit durant 3 anys seguits no tenen els mateixos drets que la resta d’andorrans. Xocant? Sí. Un exemple? També.

Recent he passat per Educació a preguntar per les possibilitats que tenen els andorrans no residents a les beques d’estudis que ofereix el país. El tema ens afecta com a institució de recerca, ja que la Fundació Marcel Chevalier tutela estudis de TFG (Treball de Final de Grau) a residents, estrangers o andorrans, però també com a ciutadans. Simplement no és acceptable que hi puguin haver andorrans de primera i de segona, sense cap opció a ajuts d’estudis a l’estranger. Les mateixes fonts del ministeri m’han assegurat que aquesta problemàtica quedarà resolta al 2020, però jo em pregunto: ¿Quants andorrans no han pogut optar els anys anteriors als ajuts d’estudis superiors per aquest motiu? ¿Com pot sentir-se una persona quan veu que no és acceptada pel seu país pel fet d’haver-se format lluny d’aquí durant 15 o més anys des de pràcticament néixer? ¿És que l’Estat andorrà pensa que els progenitors no poden transmetre els mateixos valors i sentiments vers el país des de l’estranger? ¿Quina diferència hi ha en això entre tenir tres anys de residència i cap?