Crec que no m'hauria guanyat la vida de profeta o intentant endevinar el futur amb les cartes de tarot. Un cop vaig fer un treball a la universitat sobre el simbolisme d'un gall en una novel·la. Vaig plantejar dues possibilitats: que el gall representava la fe immortal del protagonista, que el mantenia viu malgrat la necessitat, o que era l'esperit revolucionari dels pobles. Anys després comprovaria que tenia menys futur com a analista de textos literaris que un espia sord. Preguntat pel gall, l'autor de la novel·la va dir, en una entrevista d'un diari, que "el gall és el gall. Res més".

Em va passar el mateix en un altre treball universitari sobre les lletres de les cançons d'un popular cantant. Vaig redactar gairebé un tractat descodificant els missatges. L'any passat, llegint una biografia del cantant vaig veure, esgarrifat, que en aquell treball que m'havien puntuat amb un excel·lent no n'havia encertat ni una. Els meus 'homes ou' eren en realitat un homenatge a Eric Burdon de The Animals; el meu pingüí que vaig creure que representava el membre d'una secta, era una crítica al poeta Allen Gingsberg. I aquella lletra que vaig qualificar de satànica i d'homenatge al dimoni no era res més que un fragment d'Alícia al país de les meravelles.

Sort que ja feia anys que tenia el títol perquè les meues qualitats d'analista i d'investigador haurien quedat fortament malmeses com una mena d'Inspector Clouseau de la facultat, matusser i incompetent, o de Dick Dastardly, conegut a Espanya com Pierre Nodoyuna.

Perquè el meu 'hit parade' de grans èxits no acaba aquí. La culminació va ser un treball a l'assignatura de relacions internacionals sobre el futur dels Estats Units. El vaig plantejar com si fos Nostradamus i vaig acabar com Aramís Fuster. De tot el que vaig preveure fa més de 30 anys no s'ha complert res. La selecció de bàsquet, que ho havia de guanyar tot, es va quedar fora del darrer mundial als quarts de final; l'NBA que havia de ser patrimoni dels Estats Units, la va guanyar un equip del Canadà; la indústria de Hollywood que havia de ser la més original del món mundial ha quedat reduïda a 'remakes' de pel·lícules dels 80 però en 3D.

Vaig pronosticar que al segle XXI les sèries de televisió estadounidenques monopolitzarien totes les cadenes, quan el que triomfa és La casa de papel, Los Serrano, Menudo es mi Padre i Ana y las 7. Per acabar-ho d'adobar vaig escriure que els Estats Units continuarien imposant la seua llei a sang i foc. El passat mes d'agost Trump li va comentar a la primera ministra de Dinamarca que volia quedar-se amb Groenlàndia. ¿Des de quan els Estats Units demanen permís per conquerir un país? Els Estats Units que jo vaig dibuixar haurien enviat 50.000 marines a Groenlàndia i s'haurien quedat tan amples.

Sort que no vaig decidir fer un estudi sobre les viles i els mercats medievals perquè tampoc l'hauria encertat. Ja sé que un doctorat dona molt prestigi però estic més preocupat ara mateix de participar als actes de la setmana de la gent gran a Sant Julià de Lòria que de tenir un altre títol. Sobretot perquè hauria fet el ridícul.

 Mai hauria previst que es produirien més de tres quilòmetres de cua un divendres a la tarda per accedir a un mercat medieval perquè ningú va pensar a posar els semàfors en taronja, ni agents de circulació per dirigir el trànsit; que el dissabte, la cafeteria més cèntrica i al rovell de l'ou de la festa de l'Edat Mitjana tancaria a les vuit de la tarda. Però, especialment la cosa es va complicar quan vaig voler comprar un bocí de formatge del poble del meu besavi. El venedor no havia estat mai a la població i no la coneixia. Podria comercialitzar allò com també pots de sang d'alicorn, panses de Califòrnia o nines de Famosa que van cap al portal per Nadal.

Em volia cobrar 10 euros per 100 grams, preu de tinta d'impressora. El mes passat, vaig comprar la mateixa quantitat per 3,5 euros al poble del meu besavi. Un gall serà un gall però una vila medieval no sé ben bé que és.