Administració

Un Estat dins l’Estat

Sieur Sans-délai

Analista d'altres temps.

En el panorama institucional dels darrers 40 anys, Andorra ha tingut set caps de Govern, més de quinze ministres d’Ordenament, però només quatre directors del departament d’Urbanisme i Ordenament Territorial. 

Comparin amb qualsevol altre departament de Govern; gairebé sempre els canvis ministerials van acompanyats de cessaments dels directors i nomenaments del nou personal de confiança; a Ordenament, no: els directors són fixos, inamovibles i el ministre fa de florera.

El cas dels directors d’aquest departament és un cas d’incombustibilitat burocràtica que algun dia s’haurà d’estudiar a les escoles d’administració pública; com un exemple extrem de corporativisme autogestionari. Perquè estem parlant de personal, de funcionaris, de servidors públics, no de cèsars que es reprodueixen, hereten, s’autopromocionen, manen més que el seu ministre, s’autoregulen per eludir responsabilitats, mentre creen obligacions als administrats i se serveixen del sistema públic. 

De funcionaris que fan errors clamorosos com tot el que va envoltar l’edifici del Núvol, o pressupostos d’obres que gairebé sempre tenen desviacions a l’alça del 30 o el 40 %, o rotondes que no serveixen per res. Els errors comesos a nivell estratègic seran un llast durant dècades per les finances públiques; un error com el tecnocràtic pla d’infraestructures viàries que no té cap viabilitat econòmica ni ambiental, contaminat per la ideologia del vehicle particular i que tota la 'matèria grisa’ del departament ha estat incapaç de rectificar, encara que hagin canviat les condicions econòmiques, les expectatives de creixement de població i les necessitats de mobilitat.

Hem patit aiguats, esllavissades, esfondraments d’obres públiques en execució, allaus en zones urbanes, s’han inundat escoles, s’han hagut de desallotjar edificis, però mai s’ha fet cap investigació interna sobre la responsabilitat administrativa per acció o per omissió, mai hi ha hagut destitucions ni dimissions... estrany, oi? Una mena d’intocables. Mai s’han divulgat els informes tècnics sobre les causes d’aquestes catàstrofes, sobre la manca de previsió, sobre les actituds permissives de l’administració davant incompliments flagrants de les normes per part d’alguns privilegiats. 

En canvi, cada desastre ha anat acompanyat d’un enduriment de les obligacions pels administrats i pels Comuns, els justos paguen pels pecadors; noves lleis i reglaments que descarreguen sospitosament la responsabilitat dels funcionaris sota muntanyes de paperassa que ells mateixos imposen, custodien i... amaguen. Noves normes que tampoc evitaran que es facin excepcions davant els privilegiats, excepcions sense traça, sense transparència, molt semblant a les pràctiques d’unes regions italianes que estan a la ment de tots. 

La gent vota, canvia el Consell General, canvia el Govern… però tan hi fa, ells continuen, amb la seva prepotència, amb uns salaris superiors en un 60 o 70% als de funcionaris amb la mateixa formació, antiguitat i escala. 

Han creat un Estat paral·lel i aprofiten cada ensurt per blindar més el seu estatus, els seus privilegis.