Vuit anys de retrocessos socials

Judith Salazar

Llicenciada en Dret, sóc inspectora de treball. Membre de la comissió executiva del Partit Socialdemòcrata (PS), ocupo el tercer lloc a la llista nacional del PS.

El passat dia 16 de març el secretari d'organització de Demòcrates per Andorra (DA), Esteve VIDAL, va obsequiar-nos amb un escrit d'opinió aparegut al Periòdic d'Andorra.

Sintèticament, es lamentava del que ell venia a qualificar de voluntat monopolitzadora del Partit Socialdemòcrata en l'àmbit de les polítiques socials. I res més lluny de la realitat, ja ens hauria agradat que durant els darrers vuit anys el Govern i el grup parlamentari que li donava suport, hagués compartit ni que fos una petita part dels nostres plantejaments polítics en matèria social, molts dels quals acceptats, fins i tot, per forces polítiques de països del nostre entorn geogràfic i cultural als que no m'atreviria a qualificar de progressistes amb caràcter general.

Li aconsellaríem al senyor VIDAL no caure en un estat d'autocomplaença que el faci perdre tot sentit de l'autocrítica i l'allunyi de la visió del que ha estat la realitat tangible i constatable d'aquests darrers vuit anys.

Imaginem que després de molt buscar i pensar perquè, francament, hem de reconèixer que costa molt de trobar en la darrera llei laboral aprovada per la majoria de Demòcrates alguna consideració positiva des de la perspectiva dels treballadors, cita el senyor VIDAL, com a gran fita assolida amb la seva entrada en vigor, l'augment dels períodes de descans de maternitat i de paternitat. Aspecte positiu en el qual coincidim però, senyor Vidal, no ens fem trampes al solitari, perquè el que vostè no diu és que aquest esdevé pràcticament l'únic aspecte positiu, i, per cert, també omet que aquesta mesura en concret és i serà finançada per la seguretat social i no per les empreses.

Si per contra fem l'intent de relacionar aquells aspectes que, objectivament, tenen un cost negatiu pel conjunt de treballadors afectats per aquesta norma, en el sentit que empitjoren les condicions que regien amb l'anterior normativa, ens veiem mancats d'espai en un escrit d'aquesta naturalesa per poder relacionar-les totes. Per tant, només podrem oferir en aquest escrit un petit tast perquè, si més no, el lector pugui treure les seves pròpies conclusions.

Comencem doncs. La nova Llei de relacions laborals instaura tot un seguit de nous contractes que precaritzen el mercat del treball, com el contracte per sessions o la concatenació de contractes de durada determinada –tants com es vulguin- el termini de dos anys.

El contracte de sessions permet que una empresa contracti els serveis d'un treballador o treballadora, sense cap compromís de jornada o de salari. És a dir, un cop formalitzat el contracte, la persona podrà ser cridada a treballar quan l'empresa li vulgui donar feina, i quan l'empresa no tingui interès en què treballi no l'haurà de cridar, ni pagar-li salari. Aquest contracte, encara que s'estengui en el temps durant anys no genera cap dret d'antiguitat.

Però encara hi ha més, no contents en precaritzar la contractació temporal permetent, a la pràctica, una contractació indefinida sense acumular cap dret d'antiguitat, s'atreveixen a "innovar" encara més introduint una nova mesura, inaudita en dret comparat, com és l'extensió de l'acomiadament no causal -lliure-, als contractes determinats -temporals-.

La nova Llei manté a banda d'escurçar –fins a dos mesos- el termini de preavís per acomiadament, manté aquest preavís en dies naturals. Per contra, els dies de preavís que han de donar les persones treballadores al desistir d'una feina els canvia a dies laborables. El que a la pràctica implica un increment en el preavís que han d'oferir les persones treballadores que no té igual tractament en el preavís que s'obliga a donar a les empreses per acomiadament. Però és que, a més a més, habilita les empreses a autocompensar-se d'un preavís no ofert per la persona treballadora, amb el corresponent descompte unilateral de la seva liquidació. Sí, sí, han llegit bé, exactament el mateix que suposaria donar dret a la persona treballadora d'autocompensar-se d'un acomiadament mal formulat per l'empresari, donant-li la possibilitat de prendre els diners no pagats correctament per aquest concepte de la caixa del negoci (i no és broma perquè encara que sembli una exageració l'analogia és perfectament pertinent).

Sobre les noves formes de contracte també podríem estendre'ns a explicar la confusa definició d'algunes d'elles -curta durada o de continuïtat de la vida laboral per posar dos exemples- que generaran, per la mateixa ambigüitat de les seves definicions, problemes en la seva implementació pràctica generant, en definitiva una situació d'inseguretat jurídica.

Podríem estendre aquest escrit a detallar més pormenoritzadament altres aspectes que el senyor VIDAL deu celebrar com altament beneficiosos pel conjunt de treballadors i de treballadores d'aquest país com ara, l'augment de període de prova, determinats nous supòsits d'extinció contractual, la reducció dels terminis d'avís per poder modificar horaris o dies de descans, la mateixa reducció de les indemnitzacions d'acomiadaments injustificats, improcedents o fets en forma indeguda (el que a la pràctica implica premiar al poc respectuós amb la Llei) i altres que no caben en un article.

I aquests són només alguns dels exemples, però no la relació exhaustiva de tots aquells aspectes que el senyor VIDAL deu valorar com altament positius pel conjunt de treballadors i de treballadores d'aquest país. I, per favor, no ens maregin amb la sonsònia que som uns populistes, que és l'únic argument quan no es tenen arguments de confrontació sòlids. Aquest article, no és un article d'opinió sinó un relat que pretén oferir només un petit tast d'una realitat tangible i perfectament constatable amb la mera lectura de la Llei 31/2018, del 6 de desembre, de relacions laborals. Una realitat fosca pel conjunt de persones treballadores d'aquest país a què ens ha abocat l'acció política dels Demòcrates i la seva submissió als lobbies de la gran patronal.

En resum, acabarem afirmant que els vuit anys de Govern de DA han estat els més restrictius en matèria social de l'era postconstitucional. A més de les lleis laborals, les retallades a la CASS, les de la llei de serveis socials i sociosanitaris o les practicades en la funció pública són un clar exemple de quina és la política social dels Demòcrates.

Jutgin vostès mateixos.

Comentaris


Ordena per: Data  Més valorats
Jose
2.

Sí, jo encara recordo la gran politica social que va fer el seu partit en àmbit social quan hi van ser dos anys i escaig (és irónia, clar)

  • 0
  • 1
Joana
1.

Dons esperem els qui us hem votat, canvieu aquesta nova llei laboral retrògrada.

  • 2
  • 0

Comenta aquest article