El dia 21 de gener del 2019, coincidint amb el Dia europeu de la mediació, gràcies a un dels coordinadors i formadors del Post Grau en Mediació que actualment estic cursant vaig tenir la oportunitat d’escriure un article en el qual parlava de les característiques, qualitats i capacitats de la persona mediadora.

En tant que jurista de formació i advocada en exercici des de fa més d’una dècada, m’adono quotidianament que la mediació és encara una via de resolució de conflictes pot coneguda i que es troba infravalorada. Aquesta concepció de la mediació res té a veure amb la realitat. 

No hem d’oblidar que Jimmy Carter, va obtenir als seus 78 anys el Premi Nobel de la Pau per la seva "vital contribució" a l’acord de Camp David entre Egipte i Israel (1978), pels "seus esforços per resoldre conflictes" i pel seu treball, ja com ex president dels Estats Units, en favor dels drets humans. I és que Carter, des de la seva sortida de la Cas Blanca, va dur a terme un intens treball com a mediador que va desenvolupar des del seu Centre Carter, un centre que treballa en el camp dels drets humans, la resolució de conflictes, l’enfortiment de la democràcia i el treball per promoure el diàleg i la mediació en nombrosos conflictes.

L’objectiu del present article és aportar una sèrie de precisions al respecte del procediment de mediació.

El procediment de mediació és voluntari, es regeix pel principi de bona fe i pot ser convencional o judicial. La mediació és una veritable via de resolució de conflictes i els acords assolits per les parts en el procediment de mediació no són paper mullat. La Llei 3/2018, del 22 de març, de mediació que tenim a Andorra ens diu, al seu article 31 apartat 4 que, en referència als acords assolits, les parts poden demanar-ne l’elevació a escriptura pública o l’homologació judicial amb la finalitat que l’acord esdevingui un títol executiu. Això vol dir que aquests acords tindran força executiva com si d’una sentència ferma es tractés.

L’avantatge de la mediació res té a veure amb el seu cost sinó que jo diria que es tracta principalment de la rapidesa, en comparació amb la durada de resolució dels procediments judicials, -sobretot avui en dia front a una administració de justícia cada cop més saturada-, amb la qual es pot posar fi al conflicte. Segons les estadístiques, a nivell Europeu la mitjana de temps per la resolució d’un procediment judicial és de 697 dies, a Espanya 730 dies i a França 330, front a unes durades, pel que fa a la medició, que són de 87 dies a nivell Europeu, 74 a Espanya i 60 a França (Font: The Cost of Non ADR. Surveying and Showing the Actual Costs of Intra–Community Commercial Litigation (2010)). L’estalvi de temps em sembla doncs clar i evident.

La reducció dels terminis de resolució del conflicte no és l’únic avantatge de la mediació. Fent referència a la celebració el passat 30 de gener del dia escolar de la no violència i de la pau jo diria que la mediació és un procediment no violent de resolució de conflictes donat que es regeix pels principis de bona fe, respecte i voluntarietat. La mediació evita els mals entesos entre les parts atès que elles mateixes són portaveus, sense intermediaris, de les seves pretensions i interessos. La mediació permet el restabliment de la comunicació, del diàleg i dels vincles entre les persones.

Però sobretot el més gran dels avantatges del procediment de mediació és la possibilitat de trobar solucions a mida. En els procediments judicials les parts sempre tindran la sensació l’una de perdre i l’altre de guanyar i a vegades els procediments judicials es guanyen o perden no pel fet de tenir o no la raó sinó per motius processals o perquè un dels advocats ha sabut millor transmetre i/o provar els seus arguments que el de l’altra part. Això fa que sovint almenys una de les dues parts tingui la sensació d’injustícia. En la mediació, el fet de que es tracti de solucions personalitzades comporta que no hi hagi ni vencedor ni perdedor i que per tant el percentatge d’incompliment dels acords assolits en el procediment de mediació sigui gairebé nul, cosa que no succeeix amb les sentències dels tribunals que requereixen en la major part dels casos un procediment d’execució forçosa.

I ja per acabar recalcar que la mediació és aplicable a conflictes de qualsevol naturalesa sense altres limitacions que aquelles establertes per la Llei al respecte de la capacitat de les parts i la legalitat o licitud i disponibilitat de l’objecte del conflicte.

En resum el procediment de mediació és una veritable via de resolució de conflictes i s’hauria de fomentar i desenvolupar. I, en relació amb l’anterior, seria fortament aconsellable l’aprovació, amb la major celeritat, dels Reglaments que manquen per a desenvolupar i desplegar tots els efectes de la Llei. Però siguem realistes, certament aquesta haurà de ser una tasca de la propera legislatura.