Economia

Del vagó de cua a la pèrdua del tren?

Pol Bazo

Andorrà de mitjana edat, ex-treballador de l'Administració, actualment professional qualificat dins de l'empresa privada. Decebut del que està passant a Andorra i del comportament dels  polítics i dels poders fàctics, més preocupats de mantenir una situació anacrònica, que del que realment necessita el país. Preocupat pel futur d'Andorra, i força pessimista sobre l'actual evolució dels esdeveniments.

Mai es diuen tantes mentides com abans de les eleccions, durant la guerra i després d’una cacera. (Otto von Bismark (1815-1898) polític alemany).

 

Durant els primers anys de la crisi, era normal escoltar que el mal moment econòmic dels nostres veïns, Espanya i França, afectava a l’economia andorrana, i aquesta era la raó de la crisi que la va afectar.

El diagnòstic oficial era aquest, i que calia esperar que els veïns es recuperessin del seu mal moment, per que la bonança econòmica tornés Andorra. 

Si la crisi va iniciar-se l’any 2008, la caiguda del banc americà Lehman Brothers es considerada com l’inici de la crisi, deu anys és un període de temps suficient per mirar les coses amb perspectiva.

El PIB es una magnitud macroeconòmica que expressa el valor monetari de la producció de bens i serveis de demanda final d’un territori, país, regió .... durant un període de temps determinat, normalment un any.

El PIB de França va ser al 2017 un 7,7% superior al del 2008; el PIB d’Espanya va recuperar el nivell del 2008 en el 4rt. trimestre del 2016, i al 2017 va ser un 4% superior al del 2008.

Els països veïns, i primers mercats per l’origen dels visitants, ja han recuperat i superat els nivells de riquesa d’abans de la crisi; Andorra, en el mateix període, està encara amb un PIB un 2,3% inferior al que tenia en 2008, i la previsió es recuperar el 2019 el nivell de l’any 2008. Un creixement inferior en 6 punts percentuals respecte a Espanya, i 10 punts percentuals menys que França en el mateix període.

Tot i recuperar els nivells de riquesa previs a la crisi, els turistes provinents dels països veïns no han tornat a visitar Andorra al mateix ritme que abans de la crisi, i el numero de turistes al 2017 ha estat un 19,7% inferior als del 2008.

Més crua es la realitat si la comparació es fa amb el PIB de les Comunitats Autònomes d’Espanya. Balears amb un creixement del 10%, Madrid amb 8,9% i Catalunya amb 6,8% son les Comunitats Autònomes que més han millorat respecte al 2008, mentre que les 3 amb pitjor comportament han estat Cantàbria amb -1,5%, La Rioja -1,6% i Astúries -5,3%. 

En aquest panorama, Andorra amb -2,3% estaria clarament en el vagó de cua en quant al creixement econòmic.

Si al descens en termes de PIB, li afegim que en el mateix període de temps, la despesa ordinària del Govern d’Andorra s’ha incrementat el 29,9%, que el seu deute ha crescut el 81,6% i que la despesa de Personal del Govern s’ha incrementat un 26%, mentre la massa salarial nacional es reduïa un 2%, són símptomes prou evidents que alguna cosa no s’ha fet be i no s’està fent be; i que estar en els vagons de cua del creixement no ha estat per la mala situació econòmica dels nostres veïns, sinó per mèrits propis.

Amb aquest panorama, la pregunta a fer-se resulta òbvia, son conscients o no, els responsables polítics, de la situació? 

Solament en aquest context es podria justificar l’interès per adherir-se al FMI; però això significaria que hauria coneixement de la situació, el dubte seria aleshores, si les actuacions dels polítics han estat les millors que sabien o si sabien que no eren les millors.

Una reforma sanitària que va camí de durar tres legislatures, amb la sangria econòmica que això ha representat i representa pels comptes de Govern o una branca de jubilació de la CASS que es preveu entri en dèficit al 2023 i esgoti els seus recursos el 2037, i que la solució passaria per incrementar 12 punts percentuals les cotitzacions actuals i allargar l’edat de jubilació, o una importació de mercaderies que s’ha desplomat, en valor, un 10% en el període 2008 – 2017, per no parlar d’un marc fiscal molt deficient injust i regressiu, o el ja comentat descens del 19,7% del nombre de visitants, serien exemples que justificarien la presència en aquest vagó de cua.

I mentrestant, un projecte d’heliport que passa per la tercera ubicació, o un projecte d’edifici amb deliris de grandesa i ingredients de telenovel·la dolenta, o uns projectes d’inversió estrangera decebedors, però que s’han de maquillar i vendre’ls com un èxit ... que ningú es creu, o un acostament a Europa sense rumb definit i amb molts escèptics, son les grans actuacions proposades.

Es evident que són actuacions poc ajustades a la realitat del país, i que no representen una solució als reptes i problemes que té plantejats Andorra.

Es fan molt necessaris canvis en les formes de fer i actuar dels dirigents, i si no saben o no volen fer-los, haurien de donar pas a qui sàpiga i vulgui fer-los.

El risc de perdre el tren es cada dia més gran, i les conseqüències imprevisibles ... incloent el risc de descarrilament.