per FELTRINELLI
A les acaballes de 2010, al segon intent, desprès de fracassar la primera ‘operació Cinca’, les velles famílies terratinents, els grans propietaris immobiliaris i el capital especulatiu van crear Demòcrates per Andorra (DA), posant-hi al capdavant Toni Martí. L’objectiu estratègic era impedir que un nou ‘accident’ permetés al centreesquerra polític tornar a governar. Ni els uns ni els altres van amagar les seves intencions. Es tractava de recuperar l’ordre ‘natural’ de les coses, amb unes elits benestants manant, fent lleis i unes masses treballadores de petits empresaris i assalariats callades i obedients; s’havia de tallar d’arrel qualsevol temptació de tornar a fer ‘experiments’ democràtics.
DA hauria de ser la simbiosi perfecta entre el poder polític i el món del diner; aquest darrer enviaria -en ‘comissió de serveis’- els quadres professionals: consellers, ministres, secretaris d’Estat, fiscals, jutges ... que garantirien la més completa harmonia entre l’acció de l’Estat i les necessitats dels monopolis.
Govern es posaria a modificar les lleis del sòl, de patrimoni cultural, de seguretat social, de la funció pública i de les competències comunals segons els desitjos dels seus mentors; l’obertura econòmica i les negociacions amb la Unió Europea s’adaptarien al ritme volgut per la crème de la crème de la societat civil(?) andorrana.
En el marc d’aquest repartiment de tasques, s’admetia entre els organitzadors de la MARTIngala que, per ser més eficaços, es podria arribar a concentrar les dues facetes (pública i privada) en el mateix organisme o persona. No calia ser massa escrupolosos complint al peu de la lletra la llei de Govern, el reglament del Consell, les bones maneres i les ‘virtuts públiques’. Així, l’incompliment i la burla de les lleis es va convertir en norma. El cap de gabinet de Martí no podia ser cap de gabinet; però no passa res!; el cap del gabinet jurídic, tampoc; coordinadors en lloc de directors, que fan de funcionaris però no ho són, un (només un?) d’ells compatibilitza la seva professió d’arquitecte amb la coordinació d’un ministeri; però no passa res! Com hauria de passar si els ministres també tenen pluriocupació! El sistema era prou opac per a que aquestes situacions no arribessin al coneixement de l’opinió pública; l’omertà entre els beneficiats taponava hermèticament les possibles fuites d’informació i per damunt de tot, si apareixia alguna notícia, l’anestèsia crítica ho normalitzava tot. Costat fiscalia i justícia: rien a craindre.
Amb l’excusa de l’obertura econòmica, les agències de nom canviant, d’ACTUAcions confuses i sense cap rendiment de comptes, van anant relaxant les fronteres més elementals entre activitat privada i el servei públic. Les negociacions (abans) prohibides, el tràfic d’influències, la informació privilegiada, són ara la norma. L’arbitrarietat, també. La punta de l’iceberg és el que ja anem sabent: estranya ‘concentració’ de subvencions a vehicles elèctrics, permís d’una benzinera en l’entorn de protecció del pont de la Margineda, anul·lació de concessions de transport públic per decret llei, confirmació de concessions de facto per fer les microcentrals elèctriques. Tot plegat fa pudor i fàstic. La decència és l’excepció i la procacitat, la regla.
Hem vist algun(s) secretari(s) d’Estat excedits per un proselitisme liberal extrem, no saber en quin bàndol està, ni quan estan fent la seva feina i quan són còmplices de les MARTIngales.
El desconcert de la senyora Meritxell Mateu, en veure’s forçada a dimitir pels seus companys, demostra com la promiscuïtat públic-privat s’havia incrustat en les maneres de fer d’aquest sistema polític-econòmic. Per a ella tot era normal: la teòrica representant de la sobirania popular i dels interessos col·lectius podia complotar amb una empresa d’assegurances per anar buidant el fons de pensions de la CASS. Per quina raó havia de plegar, si per això s’havia creat DA, si aquesta barreja d’interessos està en el seu codi genètic, gravada en un dels seus cromosomes.
Comentaris