Societat

Un investigador andorrà participa en una descoberta sobre el pestivirus dels isards

Johan Espunyes forma part de l’equip de científics que ha establert que la cabana de la reserva Freser-Setcases, al Ripollès, és immune al virus letal que el 2010 va afectar el 40% dels animals a Andorra

Johan Espunyes (esquerra) i membres de l'equip agafant mostres en un isard.. ARXIU / IRTA-CReSA
Johan Espunyes (esquerra) i membres de l'equip agafant mostres en un isard. | ARXIU / IRTA-CReSA

T. S.

L’investigador andorrà en salut animal Johan Espunyes forma part de l’equip de científics que acaben de publicar un estudi que revela que els isards de la reserva Freser-Setcases, al Ripollès, són pràcticament immunes a la denominada Malaltia de la Frontera, un patogen tipus pestivirus que afecta en major o menor mesura la cabana d’isards de tot el Pirineu i que és mortal de necessitat en la majoria de casos.

Espunyes, veterinari de formació acadèmica, treballa al Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Investigadors d’aquest departament i del Centre de Recerca en Sanitat Animal (IRTA-CReSA) van formar un equip per analitzar els episodis letals de l’esmentat virus epidèmic que va començar a afectar amb força la cabana d’isards al Pirineu des del 2001. Especialment virulent va ser a les comarques de la Cerdanya i l’Alt Urgell. Al Principat, al 2010 es va arribar a morir el 40% de la cabana, fet que va comportar que dos estius els amants de la caça del país es quedessin sense Setmana de l’isard.

La Malaltia de la Frontera, que ha afectat de manera molt letal els unglats de la Cerdanya, l'Alt Urgell i el Cadí, va passar de manera desapercebuda per als animals del Ripollès

El pestivirus, inofensiu pels humans, es transmet via placentària de mares a cries, però també per contacte directe entre animals infectats. L’isard (Rupicapra p. pyrenaica) és el primer animal que ha patit brots de mortalitat molt alta en exemplars adults infectats amb el virus. Estudis anteriors han confirmat que aquest pestivirus està present en totes les poblacions d’isards del Pirineu. L’any 2005 es va registrar l’episodi més greu en què va morir el 86% de tots els exemplars de la Cerdanya i l’Alt Urgell. Sorprenentment, les poblacions d’isards del Pirineu més oriental, en concret els de la Reserva Natural de Caça Freser-Setcases, sempre s’han mantingut estables des que se sap que aquest pestivirus està al Pirineu. 

Aquesta sorpresa científica és la que han pogut constatar els investigadors de l’equip del qual forma part Johan Espunyes. L’estudi realitzat per investigadors de l’IRTA-CReSA i de la UAB es va publicar el mes d’abril a la revista Transboundary and emerging diseases, i s’hi explica aquesta exclusivitat. La publicació ha transcendit ara a nivell més global gràcies a la difusió que n’han fet els centres de recerca que han promogut un estudi que feia anys que s’estava cuinant a foc lent. Segons els experts, després d’un brot epidèmic d’aquesta malaltia poden passar dues coses. El virus pot seguir circulant entre la població provocant encara més mortalitat o també pot passar que la població es recuperi ràpidament perquè s’ha aturat la transmissió i el virus ha deixat de circular. 

El científic del país, llicenciat en veterinària per la UAB el 2012, va treballar tres estius al servei de fauna salvatge de Govern i s'ha especialitzat en epidemiologia

Però en els isards del Ripollès mai s’ha produït cap d’aquests dos escenaris. “La soca més virulenta és la que afecta els isards del Pirineu Occidental (Andorra, la Vall d’Aran i la Cerdanya), on la mortalitat de les poblacions és molt alta. L’altra soca del virus, la menys virulenta, és la que actualment circula entre les poblacions d’isards del Pirineu Oriental, al Ripollès”, explica el doctor Òscar Cabezón, investigador de la UAB adscrit a l’IRTA-CReSA. Aquesta segona soca atenuada ha fet que els isards d’aquesta zona desenvolupin anticossos que, a la vegada, els protegeix de la soca més agressiva del virus. “Això està actuant com una barrera immunitària que no deixa passar la soca virulenta cap a la part oriental”, afegeix l’investigador.

Johan Espunyes, de 30 anys, es va llicenciar en veterinària el 2012. Dels paratges i les muntanyes andorranes li ve el seu interès per la natura i la fauna. En concret, la fauna salvatge. S’ha anat especialitzant en epidemiologia i, especialment, en l’epidemiologia que afecta als unglats, als isards. De fet, sobre aquest aspecte, els virus que afecten els unglats i la seva relació amb el bestiar domèstic, en aquest cas a Andalusia, versa la seva tesi d’un màster sobre gestió animal.

El seu projecte de doctorat tenia com a objectiu analitzar la importància dels factors ambientals i de les coinfeccions en l’epidemiologia de pestivirus a l’isard pirinenc i la possibilitat d’utilitzar la teledetecció per avaluar l’impacte d'aquesta malaltia. Durant tres estius, mentre era estudiant, va estar treballant com a eventual a l’àrea de fauna salvatge del ministeri d’Agricultura, encarregant-se amb altres professionals del departament d’aspectes relacionats amb la gestió, conservació i recuperació de la fauna.