Set opcions i 27.278 electors examinen l’‘era Martí’

El Principat viu aquest diumenge una jornada electoral de resultat aparentment incert per l’elevat nombre de candidatures que hi concorren, el més elevat de la història, i la divisió social que es palpa 

Toni Solanelles

Quan a les 9 del matí d’aquest diumenge 7 d’abril els col·legis electorals obrin les portes -ja sia als comuns o a d’altres indrets escollits per les corporacions parroquials- fins a 20.137 ciutadans i ciutadanes del país tindran l’opció d’acudir-hi. De votar. 7.147 electors més -rècord absolut- ja ho han fet a través de dipòsit judicial. El Principat viu una de les jornades electorals de resultat més incert de les darreres cites. Les urnes examinaran, d’una banda, els vuit anys de gestió demòcrata capitanejats per Toni Martí i, de l’altra, decidiran la composició d’un Consell General que juntament amb el Govern que d’ell en surti hauran de conduir un país que viu una notable divisió social alhora que està abocat a haver de prendre decisions cabdals, especialment i, de forma més veloç, segurament, a nivell internacional.

Set candidatures en la circumscripció nacional -mai no n’hi havia hagut tantes almenys en l’època constitucional- més 24 llistes en l’àmbit territorial, de les quals en ressalta la de Ciutadans Compromesos (CC) a la Massana perquè d’assolir el triomf pot tenir molts asos a la màniga postelectoral vist que, de forma directa, no té cap correlació directa amb cap formació d’abast nacional, donen a l’elector una àmplia oferta amb un sistema electoral que pot arribar a permetre que la força guanyadora a nivell nacional quedi clarament relegada a una segona plaça a nivell d’escons. Set candidatures que concorren als comicis amb expectatives, reconegudes o no, molt diferents.

Demòcrates (Xavier Espot), Partit Socialdemòcrata (Pere López), Liberals (Jordi Gallardo), terceravia (Josep Pintat), Progressistes-SDP (Josep Roig), Andorra Sobirana (Eusebi Nomen) i Units pel Progrés (Alfons Clavera) són les set formacions d’abast nacional

Probablement, sols els demòcrates ara liderats per Xavier Espot i els socialdemòcrates de Pere López poden aconseguir ser les forces més votades. I només DA i el binomi social-liberal representat a les circumscripcions parroquials per les llistes de ‘d’Acord’ poden aspirar a assolir una eventual majoria absoluta que els sondejos s’entesten, en aquesta ocasió, a albirar com a complicada. El sistema electoral, però, ho permet tot, o gairebé, per molta igualtat que hi pugui haver. A les parròquies un sol vot de diferència fa passar del 2-0 al 0-2 sense possibilitat d’un empat que és, en certa manera, el que han pretès el PS i els Liberals de Jordi Gallardo amb el pacte parroquial: trencar el sistema electoral des de dins.

Si els hereus de Toni Martí i els socialdemòcrates i liberals, amb el projecte coalitzat a les parròquies, aparentment despunten, en certa manera, per dalt, els projectes pràcticament unipersonalistes d’Eusebi Nomen i Alfons Clavera se situen a l’altre extrem. Accedir al Consell General seria, per ells, un èxit rotund. Sense ser rotund, també seria exitós entrar a la cambra parlamentària per als progressistes de Socialdemocràcia i Progrés (SDP). Mentrestant, la terceravia de Josep Pintat es mou gairebé en terra de ningú amb un discurs de cert immobilisme i intentant fer-se fort a Sant Julià per assegurar des de Laurèdia presència parlamentària. I això sense oblidar, s’ha dit abans, el concurs dels massanencs de CC. 

Si l’arc parlamentari queda tan fracturat -que no vol pas dir que les set representacions hi tinguin presència o cabuda- com alguns pronostiquen, les negociacions i les enteses posteriors a la jornada d’aquest diumenge seran tan dures com, evidentment, decisives. Però per això encara és aviat. Hi ha deu hores de votació i entre dues i cinc més de recompte. Un de cada quatre electors ja han adoptat la seva decisió i l’han expressat dipositant el seu vot a la Batllia. En percentatge i en xifres absolutes, mai abans no havien acudit tants ciutadans a la seu de la Justícia. Llegir què pot voler dir això és complicat a nivell d’orientar els resultats. Però és evident que el sistema ‘de control’ als comuns, als col·legis electorals, incomoda.

La coalició formada per liberals i socialdemòcrates a les territorials i Ciutadans Compromesos en el cas de la Massana poden acabar tenint, per bé o per mal, un paper determinant en el desenllaç dels resultats i els possibles pactes postelectorals

Tant els que han acudit a la Batllia com aquells que s’acostaran als comuns o a les sales comunals que acullen les urnes hauran estat testimonis, si així ho han desitjat, d’una campanya intensa, plena de missatges, més atrafegada per als mitjans de comunicació que per a la ciutadania en general, tot sia dit clarament, i que sortosament ha estat menys calenta del que alguns auguraven i altres esperaven. De fet, les acusacions de maniobres, tímides, lleugeres, menys adequades han versat sobre els demòcrates que han estat, de lluny també, els que més recursos han esmerçat a tots nivells.

Els electors hauran votat o ho faran, ben probablement, tenint en compte les seves conviccions personals, les seves conveniències, la coneixença d’algun o de diversos dels candidats i, possiblement també, tindran en compte altres claus. Altres motius més de transfons polític o ideològic. De claus n’hi ha tantes com es vulgui. Però alguns dels elements que segurament moltes de les persones que acudeixin avui a les urnes o que els darrers dies s’han acostat a la Batllia poden ser el desgast sofert per la força governant, les incògnites que aixeca la relació amb Europa, la situació econòmica concreta del país, el debat sobre l’avortament i les implicacions institucionals que això pot tenir i les dificultats socials que molts ciutadans tenen -molts d’ells, avui per desgràcia seva, sense dret a vot-, amb la problemàtica de l’habitatge al capdavant.


Vuit anys de gestió demòcrata. Sense cap mena de dubte, els comicis d’avui són una anàlisi, un examen, a Toni Martí i els vuit anys de govern de DA. El major o menor desgast que això suposi va tot a favor o en contra de Demòcrates i Xavier Espot. També és cert, i s’ha vist durant la campanya, que la contraposició als taronges l’està assumint majoritàriament el PS, amb els Liberals com a atenuadors, si es vol dir així. Sabedor que s’examina als demòcrates, a l’herència deixada per Martí, clarament desigual segons l’entorn on s’estigui situat, Espot ha mirat de desprendre’s de les lloses. Ha reconegut alguns errors, ha deixat clar que cal mirar al futur i no al passat, s’ha aferrat als èxits assolits, s’ha desentès de molts fracassos i, sobretot, ha amagat força un Toni Martí que ha estat fet contactes i porta a port com mai.

Paral·lelament, és clar, Espot ha estat el blanc de les crítiques de la resta de formacions que, sense cap dubte, l’han assenyalat ja no només com a hereu de Martí i de l’herència demòcrata sinó també com a corresponsable de totes aquelles decisions que han estat estrepitosament fallides. I per no entroncar amb altres claus, vist que la immensa majoria s’encavalquen, cal citar aquí, per exemple, qüestions com el projecte ‘The Cloud’ o propostes i idees llançades a l’aire que fins i tot costant diners per a ser estudiades mai no han tirat endavant (heliport, recinte multifuncional, fonts lluminosa…).


L’encaix amb Europa. La relació amb la Unió Europea dibuixa clarament dos blocs, un de molt minoritari representat únicament per l’Andorra Sobirana d’Eusebi Nomen, totalment oposat a l’acord d’associació; i un de majoritari però amb molts matisos diferents que uneix la resta de forces i que pretén acostar-se a Brussel·les. El camí difereix una mica, però la destinació acaba sent la mateixa. Europa, és clar, entronca amb un impacte econòmic, macroeconòmic, que pot ser important o molt important. I enllaça, també, amb la fortalesa o debilitat, molt sovint debilitat, que un país tan petit com Andorra mostra. Segurament després del ‘cas BPA’ -que ha marcat la legislatura però s’ha absentat del debat electoral-, el Principat ha quedat com mai en mans de tercers perquè alguns d’aquests tercers ja van tenir en la força dirigent actual aliats que han acabat emmanillats metafòricament. I que han hagut de fer passos obligats cap a una homologació internacional que ha anat restant el poder propi.

Ara, amb Europa, cal veure si les poques o moltes especificitats que el Principat encara conserven es poden encara salvar o, definitivament, es perden pel camí. Tots, absolutament tots els dirigents que avui aspiren a esdevenir, al final de la jornada, cap de Govern electe han traçat línies vermelles i han assegurat que defensaran sense embuts les peculiaritats del Principat. Però cap excepte Espot sap exactament fins on s’ha arribat en la negociació haguda els darrers anys. I en això, fins i tot Nomen ha coincidit amb la resta i el candidat demòcrata s’ho ha hagut de sentir en cada aparició conjunta: el Govern no ha estat transparent, els demòcrates no han explicat clarament què s’ha parlat amb Brussel·les. Espot ho ha reconegut. Però només a mitges. Ha admès errors pedagògics davant la ciutadania, però s’ha desmarcat d’haver mantingut o no al corrent la resta de forces parlamentàries.


L’economia ‘domèstica’. Qualsevol tracte que es faci amb Europa tindrà repercussions que poden ser de molt calat. Per això les línies vermelles. Per això que totes les forces, en menor o major mesura, hagin volgut deixar clar que les negociacions amb Brussel·les no poden tenir abast fiscal o, almenys, no n’haurien de tenir. Nomen, al contrari, ha alertat que sí. Que associar-se amb Europa, que no integrar-se, també suposa un peatge impositiu. Més enllà d’això, però, hi ha hagut un debat entorn a la pressió fiscal. Totes les forces llevat dels socialdemòcrates han preferit deixar al marge qualsevol modificació impositiva. El PS, en canvi, ha deixat clar que impulsaria canvis tributaris. Però no pas per incrementar la pressió fiscal global sinó per dur a terme, a parer seu, una millor redistribució de la riquesa. Així, ha deixat clar que gravaria amb un 20% d’IRPF els salaris que superin els 144.000 euros anuals i que faria tributar els beneficis procedents de la distribució de dividends quan passen de la societat a la persona física.

En relació amb l’economia, és clar, s’ha de valorar el comportament de l’obertura econòmica i la inversió estrangera o els nivells d’ocupació. S’ha de tenir en compte com funciona el comerç i la marxa del sector turístic. I no es pot passar per alt com n’està de tocat, per molt que s’intenti fer veure el contrari, un sector financer que arrossega la classe política, tot sovint, a prendre decisions en funció de les seves necessitats. També entronca amb aquesta qüestió, per l’atracció potencial que podria suposar, aspectes com l’heliport fallit, el casino immers en problemes d’adjudicació o si l’aeroport ha de ser nacional o continuar apostant per l’aeroport. I hi ha molts altres aspectes que cabrien en aquest apartat, per dir-ho així, i que lliguen, també, amb aspectes socials. El PS es compromet a incrementar el salari mínim de seguida fins als 1.200 euros. DA arribaria al mateix escenari però al llarg de la legislatura. I Units pel Progrés d’Alfons Clavera imposaria un sou mínim de 1.400 euros mensuals. Les pensions també s’han posat sobre la taula. Qui més qui menys -com a mínim PS, DA i SDP- les voldria revaloritzar, alhora que tothom demana un major control i gestió tant de la CASS com de la sanitat pública.


L’habitatge com a punta de llança de les dificultats socials. Ha estat un dels grans ítems de la precampanya i ho ha estat, també, de la campanya. Ha estat una de les qüestions, juntament amb la forma de tractar la negociació amb Europa, que més estopa ha fet rebre a Xavier Espot. Ministre d’Afers Socials, no ha estat fins a la campanya que el candidat de DA ha reconegut obertament que l’accés a un pis de lloguer és un drama. “Urgència nacional”, ho ha arribat a qualificar criticat obertament per la resta. Espot proposa ara fer un fons nacional, arribar a acords amb els bancs pel seu parc immobiliari… Però tota la resta de formacions li ha llançat la cavalleria per sobre. Socialdemòcrates, liberals, progressistes (que són els que han fet una proposta més concreta: una promoció d’habitatges socials en uns terrenys públics a la borda de Sales, a Santa Coloma). Tots. Terceravia de manera més cautelosa i Nomen lamentant que una bona part del problema és degut a la deficient actuació demòcrata en relació amb l’acord de l’intercanvi de dades fiscals. 

Habitatge, gent gran, pensions… És un dels grans agafadors dels socialdemòcrates que tenen clar que hi ha hagut una fractura social de tal calibre que és difícil de resoldre. En aquest sentit, i enllaça també amb la qüestió econòmica local, tant el PS com SDP, però també formacions teòricament de centre dreta com Andorra Sobirana o UPA han denunciat les rebaixes en matèria de drets laborals que suposa el nou marc normatiu sobre aquesta qüestió. Socialdemòcrates i progressistes, i per segons què també els liberals, han remarcat les desigualtats que al seu entendre els demòcrates han fet aflorar. I els dos primers han ressaltat tot sovint el fet que centenars de persones hagin protagonitzat dues mobilitzacions sense precedents i en poques setmanes de diferència entre el desembre i el gener passats.


L’avortament i les institucions. Qüestions també entrellaçades amb altres elements clau que es posen en joc durant la jornada electoral d’aquest diumenge. Els drets de les dones en general i a nivell sexual i reproductiu en concret. El fort debat social que hi ha hagut molt abans ja de les eleccions ha posat en l’agenda política, sense embuts, la qüestió de l’avortament. Tant és així que aquesta és gairebé la raó de ser de l’aparició a escena amb partit propi d’Alfons Clavera. Els ‘institucionalistes’ defensen que no es pot despenalitzar l’avortament perquè suposaria trencar el Coprincipat. S’apunten a aquesta teoria, més enllà de Clavera, Nomen i terceravia. També DA. Els demòcrates proposen un servei d’atenció a la dona per poder així defensar que defensen la dona però alhora no fer enfadar (gaire) la Mitra. Curt i ras: acompanyar la dona que vulgui avortar a fer-ho on ho ha fet sempre: a l’estranger. Per als liberals, la decisió ha de recaure en la ciutadania i plantegen impulsar un referèndum vinculant. SDP i PS són els més clars: tots dos són ferms defensors de despenalitzar l’avortament. I socialdemòcrates van més enllà: els tres supòsits bàsics i el quart, l’econòmic.

Certament, podria ser que l’Església decidís fer les maletes en el cas que la interrupció de l’embaràs deixi de ser punible. Remouria tot plegat un sistema institucional que també caldria revisar per a d’altres altres qüestions. No ha sigut massa element de campanya, però el PS s’ha quedat sol defensant la doble nacionalitat. El binomi social-liberal ‘d’Acord’ ha posat molt l’accent en la transparència, en canviar el sistema electoral i en donar més veu al ciutadà que fins ara. Consultes, referèndums… També els progressistes han posat sobre la taula la necessitat de canviar el marc electoral: fora la circumscripció parroquial i els 28 consellers sorgits de la llista nacional. La situació de la Justícia per exemple -¿està polititzada o no ho està?- també ha sortit a la palestra. I encara que no sigui una institució, sí que són peça bàsica per al funcionament de qualsevol administració els funcionaris. La nova Llei de la Funció Pública també ha estat clar element de campanya.


 

Comentaris

Kiko
2.

No ens podem i.aginar el mal que ha fer DA amb la llei de residencies pasives i per no negociar amb Espanya que els espanyols propietaris de pisos quedin exents de pagar sancions ( es normal que ara no haigi pisos ni de lloguer ni de compra ... )

  • 2
  • 1
Petrus
1.

Alea jacta est.Pel bé del pais,que guanyi el canvi,PROU DA.

  • 20
  • 1

Comenta aquest article