Tal com va avançar l’Altaveu, la reculada dels guanys de la banca l’any passat, que s’està acabant de tancar, respecte del 2017 és més que notable. Quant a les xifres reals, la davallada de Crèdit Andorrà i Andbank és més que important, quedant els seus beneficis molt lluny del que havien estat un any abans: de 50 a 36 milions l’entitat verda, i de 39 a 28 milions el banc del Centre de Negoci. MoraBanc i BancSabadell mantenen l’envestida amb una tendència a l’alça mentre que VallBanc queda amb uns irrisoris dos milions de benefici.
Els cent milions que en xifres rodones hauran guanyat les entitats bancàries el 2018 queden molt lluny dels 354 que van obtenir el 2007
Els resultats, que encara són provisionals, deixaran uns beneficis agregats del sector de la banca de cent milions d’euros per al darrer exercici tancat. Més de trenta milions menys que el 2017. I si es van a buscar les dades del 2007, just abans de la crisi de Lehman Brothers que va ser l’inici d’una de les crisis econòmiques més profundes de la història contemporània i, sense cap mena de dubte, la crisi financera més greu, la caiguda és brutal: el 2007 la banca andorrana va obtenir uns guanys de 354 milions.
El pitjor de tot plegat és saber si els cent milions, aproximadament, que hauran guanyat conjuntament les cinc entitats bancàries establertes al Principat durant el 2018 seran el mínim possible o la caiguda encara pot ser superior. Segons diverses fonts consultades, si el panorama es manté igual, el més previsible és que encara hi hagi reculada, especialment entre els dos teòrics grans bancs del país. D’aquí que tot porti a pensar que durant aquest 2019 es concreti alguna que altra concentració bancària. Les paraules del ministre de Finances en funcions, Jordi Cinca, assegurant que el país ja està preparat per a fusions no eren gratuïtes. Eren una declaració d’intencions amb coneixement de causa.
Des de la crisi financera i el ‘cas BPA’, ha caigut la inversió creditícia, els dipòsits gestionats o la rendibilitat i, en canvi, s’ha multiplicat per 7 la morositat
I és que el canvi de paradigma del sector és brutal. La caiguda de beneficis va acompanyada d’un increment en els costos del personal molt significatiu entre el 2007 al 2017. La despesa que comporten les plantilles, a nivell global, s’ha multiplicat per 2,4 en aquest període. No costa gaire pensar per on suposadament tenen marge per retallar les empreses del sector per reduir costos. Analitzant altres paràmetres bancaris es comprova com els actius gestionats han crescut de l’ordre del 60% passant de gairebé 29.000 milions d’euros a poc més de 46.000, però, en canvi, els dipòsits de clients han baixat lleugerament.
La inversió creditícia també ha caigut, igual que la rendibilitat, per exemple. En canvi, el que ha crescut són dos paràmetres que també indiquen que al sector van maldades. En general, la morositat s’ha multiplicat per set. I el rati d’eficiència s’ha incrementat en 40 punts percentuals. I aquest rati, com més alt és, més mala nota suposa.
Per als experts, una de les qüestions que més pot fer pensar és el fet que tot i que les empreses no han deixat de guanyar diners, els fons propis no han crescut
De tot plegat, però, i en funció dels indicadors, moltíssims, que es poden extreure de l’evolució de qualsevol sector empresarial i, més encara, d’un de tant rellevant i alhora tan específic com el bancari, els experts mostren la seva sorpresa per l’evolució dels fons propis, que haurien passat en una dècada llarga (recordem, del 2007 al 2017) de 1.371 milions d’euros a 1.336. La rebaixa és lleugera. Però és que veient que malgrat la davallada de beneficis, les empreses no han deixat de guanyar diners, el que sobta o, com a mínim, pot sobtar, és que aquests fons propis no han crescut.
I el problema, expliquen les fonts consultades, ja no és només que no hagin crescut. El gran maldecap és el motiu o la justificació per la qual no s’han incrementat aquests fons propis. La causa de tot plegat seria el fet d’haver d’assumir pèrdues encobertes que no han passat pel compte de resultats (fruit de la mala praxis dels gestors) i la distribució de dividends als accionistes. És de coneixement gairebé públic que fins fa pocs exercicis, fins que el regulador no es va posar seriós del tot, hi havia alguna que altra entitat els accionistes de la qual necessitaven sí o sí la injecció de dividends per poder posar tiretes a les seves ferides.
Comentaris