Un desenllaç intel·ligent per al 'cas BPA'

El denominat ‘cas BPA’ monopolitza bona part de l’interès i l’activitat d’Andorra i d’aquells que hi tenim o hi hem tingut vincles. Des del 10 de març, es vulgui o no, el sistema financer andorrà se segueix amb lupa dins i fora de les fronteres del petit Principat. I mentre hi hagi soroll, l’espasa de Dàmocles continuarà penjant sobre una de les bases de la riquesa del país. Ningú no podia esperar una crisi de tal magnitud. Ningú tampoc n’hauria d’haver de pagar factures ingents i, en funció de com acabi tot plegat, tan cares pels andorrans com del tot il·lògiques i irracionals. Només des del seny, des del consens, es podrà aconseguir un desenllaç que no deixi obertes fractures que condicionaran enormement el futur no sols del sistema financer andorrà si no del país sencer. Sols una solució que tingui en compte tots els actors d’aquesta pel·lícula encetada pel comunicat del FinCEN tindrà un final feliç. O, com a mínim, un final molt millor que el que acabaria oferint qualsevol film que deixi de banda alguns dels intervinents. Més de quatre mesos després de l’esclat de la crisi, queda clar no ja allò que tothom sabia, que BPA era un banc totalment solvent i amb enorme liquiditat, si no que resulta també evident que no hi havia cap pràctica de blanqueig generalitzada, cap cop amagat que en un altre estadi de la gestió de la crisi i amb una actitud serena, responsable i previsora no s’hagués pogut salvar amb una reestructuració. Les minucioses analítiques que s’estan fent de tots els comptes i de tots els clients no han permès trobar cap operació de neteja de diners suposadament irregular més enllà de les que ja estaven sota control judicial. I, en algun cas, sota control judicial gràcies a la intervenció directa del propi banc, que seguint la normativa local i la internacional havien posat en marxa la maquinària establerta en matèria de prevenció de blanqueig de capitals. BPA era solvent i no era cap màquina de blanquejar. I això desdiu la Notice del FinCEN i treu base moral i efectiva a l’assumpció de culpabilitat que el Govern va atribuir a BPA i als seus executius i accionistes des del primer moment. I els treballs llargs i costosos d’auditoria que s’han estat fent així ho demostren. Serà ara el banc més net del món. Que més controls ha passat. I aquest serà el principal missatge que els actuals responsables del banc intervingut, és a dir, l’Agència estatal de resolució d’entitats bancàries (AREB) voldran trametre de cara als hipotètics compradors del que s’ha denominat com a banc bo. Per què la venda de l’entitat, ara ja constituïda com a VallBanc, es pressuposa com la solució. Així ho han anat advertint les autoritats competents. I així sembla que es vol fer. S’entra, doncs, en la recta final. En el desenllaç. Com a mínim, en un desenllaç parcial. Perquè si el procés no es fa prou bé, les repercussions que es derivin de qualsevol pas en fals poden durar anys. I poden tenir conseqüències directes per a tots i cadascun dels ciutadans d’Andorra. Ja no pel fet que es pugui debilitar una de les potes, ja ho hem dit, de l’economia andorrana. El greuge més important pot venir donat del fet que hi hagi demandes econòmiques milionàries que condicionin durant anys els pressupostos de l’Estat i acabin obligant l’administració, els governants, a incrementar la pressió fiscal, per exemple, per augmentar la recaptació pública i així poder fer front a les eventuals responsabilitats derivades d’una futura i hipotètica condemna pels danys i perjudicis que es pugui causar als encara avui propietaris de BPA, un banc solvent, amb una majoria de clients nets i clars i que va posar sota el control de les autoritats judicials aquelles pomes, poques, poquíssimes, que van resultar suposadament podrides. El banc es podria retornar als seus legítims propietaris. Seria una opció. Però no ens enganyem, la imatge de BPA està tan danyada que no tindria cap mena de sentit pràctic. Es podria optar per posar els actius bons del banc, és a dir, la immensa majoria dels actius, sota l’aixopluc d’una nova fórmula financera. Una banca cívica, com s’ha dit. Podria ser una excel·lent idea. Però el marc legislatiu andorrà no contempla aquesta possibilitat i adaptar el marc legal suposaria alentir un procés per al qual, certament, cal trobar-li una solució ràpida, més o menys definitiva i, en tot cas, seriosa i d’ampli consens. Davant d’aquest escenari, la venda, a una entitat estrangera o a una de local, esdevé l’única alternativa possible. Però si es vol un desenllaç feliç, una solució de veritat, aquesta ha de fer partícips, també, els actuals propietaris. ¿Qui voldrà un banc que tothom sap que tindrà un gravamen en forma de demanda econòmica d’alguns centenars de milions d’euros? ¿O és que l’administració andorrana està disposada a dir-li als contribuents que ells hauran d’assumir el cost de dita demanda i garantir a un hipotètic futur comprador que el banc que es posa a la venda està lliure de pols i palla? ¿Serà això? ¿Serà l’Estat i, per tant, tots i cadascun dels ciutadans del Principat els que hauran de pagar els plats trencats per una falta de diligència del Govern per tancar-se al diàleg i propiciar així una segura –i ara sabem que molt quantiosa- demanda econòmica legítima d’altra banda vist com s’ha esdevingut tot? Certament, només una solució on hi intervinguin totes les parts podrà donar garanties suficients. Fins i tot, només un desenllaç per al qual prèviament s’hagin tancat acords amb totes les parts tindrà la necessària seguretat jurídica. D’altra banda el cost pot ser elevadíssim. Si la reclamació indemnitzatòria dels actuals propietaris l’hagués d’assumir l’eventual comprador, no hi haurà ofertes. Si la compensació econòmica futura l’ha d’assumir l’Estat, s’imposen anys de vaques magres i impostos grassos. I encara més, una manca d’entesa i la perspectiva que quedés pendent una substanciosa demanda econòmica -tan si és sobre el nou banc com si amenaça l’Estat andorrà- segur que no passaria desapercebut per Standard& Poor’s, que ja té el Principat sota vigilància, i podria dur conseqüències nefastes tant per al país com pels altres bancs si hi ha una nova rebaixa del rating estatal. Un diàleg franc i sincer i un acord ferm i transparent que inclogui els accionistes actuals, els legítims propietaris (¿o algú s’imagina una expropiació encara que sigui forçosa ni tan sols amb una mínima compensació?) és l’únic camí que pot conduir a un desenllaç intel·ligent. A un bon final. Tota la resta serà allargar el mal de cap que amenaça de posar en risc tot un país.