Política

Els molts interrogants sobre la reedició de la majoria absoluta de DA dificulta més encara la tria de candidat

Jover i Marsol agafen força com a possible relleu de Martí amb Espot i Cinca com a noms principals i Mateu esperant una possibilitat que l’actual líder demòcrata no vol concedir-li

Toni Solanelles

Els molts interrogants que hi ha sobre la possibilitat que Demòcrates per Andorra (DA) pugui reeditar la majoria absoluta en les properes eleccions generals -lligat a què cada vegada sembla més improbable un pacte preelectoral amb Unió Laurediana (UL) i els independents de la Massana- està dificultant enormement l’elecció de candidat als taronges. Això, és clar, i les circumstàncies personals de cadascun dels potencials líders, que no deixen de ser els mateixos que fa mesos descavalcat sembla que ja definitivament Gilbert Saboya. O sia, Xavier Espot, Jordi Cinca, l’oferent Vicenç Mateu i dos que incrementen protagonisme: Conxita Marsol i, sobretot, Eric Jover.

Les dificultats demòcrates per lligar el successor de Toni Martí són enormes. El ministre d’Afers Socials, Justícia i Interior, Xavier Espot, continua sent el preferit tant del cap de Govern com d’una majoria notable de la formació. Però la seva indecisió o donar llargues comencen a neguitejar internament tot i que el ministre no deixa d’aparèixer a tort i a dret, com enviant missatges que s’està preparant per fer el salt. Però Espot no ho té gens clar personalment. I els inputs de l’entorn familiar que rep tampoc no són unidireccionals. Més aviat tot el contrari: contradictoris.

En general, i més enllà de situacions personals, que hi són i pesen molt, el fet de no tenir gens clar que la propera legislatura hi hagi una majoria que permeti al candidat passar el corró com ho ha fet DA els darrers dos mandats, estan frenant l’elecció o dificultant l’acceptació per part dels elegits. Potser qui menys pros tindria a la incògnita sobre la governabilitat futura -sol o acompanyat- és l’actual síndic general, Vicenç Mateu, que amb l’aval de la Mitra fa temps que manté sobre la taula la seva candidatura. Però Martí no el vol veure ni en pintura. I això, ara per ara, talla les ales al primer càrrec institucional del país des del 2011.

Com més va més difícil sembla un acord preelectoral amb UL i independent de la Massana i això consideren els taronges que els condiciona un triomf còmode

Per saber si alguna formació obté majoria o no cal passar per les urnes, és ben cert. Però el desgast i altres situacions van en contra dels demòcrates pacte territorial a banda entre liberals i socialdemòcrates. Els taronges pretenien una entesa preelectoral amb UL i els independents de la Massana, això és entre els grups que representen els consellers generals escindits del grup liberal ja fa una bona colla de mesos. L’acord, però, cada vegada sembla més difícil. I no està clar, ni tan sols, que passaria a posteriori. Però haver de negociar després dels comicis sempre és més complicat. Sobretot si es dóna un escenari de molta fragmentació.

Els lauredians i una part dels massanencs són més partidaris d’una tercera via que els mantingui equidistants de demòcrates i liberals i els permeti, una vegada calibrades les forces a les urnes, decidir cap a on tirar o amb qui pactar. Moltes qüestions lligades a la gestió del dia a dia més la negociació i els acords adoptats en el marc de les converses amb la Unió Europea (UE) no estarien agradant gens Josep Pintat, Carles Naudi i companyia. I d’aquí que, si ja no era del tot clar una entesa, malgrat que s’havia estat cuinant, ara encara és més complicada.

I la manca d’acord, tot i els suports que té Demòcrates per Andorra (DA) en virtut dels moviments tàctics que sempre fa Toni Martí, sempre encarat en assegurar allò que pretén i a treure rèdit de qualsevol maniobra, dificulta la majoria. I la manca de majoria incomoda l’acceptació del repte d’encapçalar la llista. Aquest factor també l’estaria tenint en compte Xavier Espot, encara que no és l’única qüestió que el frena a fer el pas, ni molt menys.

El ministre d’Afers Socials, Justícia i Interior continua sense decidir-se tot i ser el preferit i aparèixer gairebé de manera diària en algun o altre acte públic

I amb Espot dubtant i amb Vicenç Mateu sense el suport de Toni Martí -una situació que es donaria encara més obertament amb el titular d’Economia i Innovació, Gilbert Saboya, que, alhora, també hauria afluixat en les seves pretensions de ser candidat arran de noves responsabilitats personals-, s’obririen altres escenaris que no pel fet de no ser nous haurien pres més volada. Martí també necessita garantir-se un successor diguem-ne fidel. Que li asseguri el manteniment de la causa. La demòcrata però, sobretot, la seva. 

La d’un Govern que ha jugat sovint tant al límit que potser l’ha sobrepassat. Però que, en qualsevol cas, dita extralimitació eventual hauria de quedar de portes endins, sota les catifes. En aquest marc, el ministre de Finances i portaveu de l’executiu, Jordi Cinca, esdevindria una peça ideal. Home clau dels dos executius Martí, responsable de l’adopció de moltes de les decisions més controvertides del gabinet, té la mateixa voluntat continuista. A més, considera la seva figura rehabilitada almenys parcialment pels afers personals que l’han esquitxat (‘cas Orfund’ majoritàriament) ateses les decisions judicials.

Ara, el desgast sofert per Cinca durant aquests gairebé vuit anys -no cal oblidar que el seu domicili va ser objecte de dos trets disparats de matinada molt abans que esclatés la polèmica de les polèmiques, el ‘cas BPA’, i res no s’ha pogut suposadament aclarir d’un fet gravíssim que en un altre país hauria suposat cessaments fulminants de responsables policials i un esforç titànic per saber exactament què, per què i qui hi havia darrera d’aquells trets- no els hi treu ningú. Tampoc a la seva família. I l’exalt càrrec de Crèdit Andorrà hauria assegurat al seu entorn, segons les fonts consultades, que acabada la legislatura abandona la primera línia política.

Els qui no la pretenen abandonar però tampoc no han estat mai en el punt per esdevenir primeres espases són la cònsol major d’Andorra la Vella, Conxita Marsol, i el ministre d’Educació i Ensenyament superior alhora que president de DA, Eric Jover. La primera es va deixar estimar durant un temps, quan encara no entrava en les travesses. Amb posterioritat i més recentment, segons les fonts, hauria estat sondejada en un parell d’ocasions sobre la possibilitat que agafi les regnes de la formació. Ara és Marsol la qui diu que no. Encara públicament la setmana passada va assegurar que no és el seu moment tot i recordant, però, que el repte de convertir-se en cap de Govern li faria il·lusió.

La cònsol d’Andorra la Vella hauria estat sondejada formalment ja en parell d’ocasions mentre l’acord amb el SEP i la seva ambició donen ales al titular d’Educació

Eric Jover té aspiracions. I sap moure’s tot i la seva joventut (de fet, és de la mateixa quinta que Xavier Espot). El titular d’Educació és un valor permanentment en alça entre els demòcrates, i encara que és menys conegut entre el gran públic que el seu company de gabinet Espot, està gairebé igual de ben valorat que el titular d’Interior per part de Toni Martí, que no serà el messies designador però gairebé. Jover seria més agosarat i ambiciós que el propi Espot -potser només comparable, i encara, amb el síndic general, que continua pensant que la seva cursa és de fons i que la fruita ja acabarà madurant- i té, consideren les fonts consultades, un altre element al seu favor: l’acord que ha tancat amb el sindicat més ‘revolucionari’ durant la vaga del març -de fet, qui més assistents va aconseguir arrossegar al carrer durant les dues jornades d’aturada- per impulsar la nova llei d’Educació

Tant és així que el SEP, després d’estar a la palestra durant setmanes, ha pràcticament desaparegut i és clar que en els propers mesos serà absent del tot del panorama públic. Una tranquil·litat per a Jover i les seves presumptes aspiracions polítiques. De fet, una tranquil·litat per al conjunt del Govern i de la formació que li dóna suport que continua desfullant la margarita sense un nom del tot clar. I sense una majoria absoluta que posaria en safata l’acceptació de qualsevol dels candidats pretesos. Això sí, Martí és molt Martí -tot i que en alguns sectors del partit i de la classe política en general se’l doni per amortitzat- i qualsevol dia pot arrencar-se amb un estirabot en forma de successor o data electoral. L’estiu és llarg. O potser no.