Óscar Bustamante || Canceller del Consolat d'Espanya

“Vull donar un missatge d’esperança a qui es trobi en situació de maltractament”

És natural d’Alacant, i es va especialitzar com a enginyer informàtic. Malgrat això, actualment exerceix com a Canceller del Consolat d’Espanya i, a més, desenvolupa el seu vessant literari. Compta ja amb quatre llibres, un d’ells amb coautoria amb el seu fill, i ha presentat ara el darrer, anomenat ‘La vida que no quise’.

Óscar Bustamante
Óscar Bustamante

L’Ambaixada d’Espanya ha acollit aquest dimarts la presentació del darrer llibre del Canciller del Consolat, Òscar Bustamante. L’ambaixador, Àngel Ros, ha assegurat que es tracta ja “d’un escriptor consolidat”. Concretament, Bustamante compta sota la seva autoria amb quatre títols: ’69 historias tras tu DNI’, ’99 instantes’, ‘Max el ninja y el caso de la gema azul’, que ha coescrit amb el seu fill, i ‘La vida que no quise’. Aquest darrer ha estat el que ha vist la llum, presentat per Mario Chimenea, que ha elaborat la performance ‘Donne’ expressament per a l’ocasió.

‘La vida que no quise’, tal com ha expressat Chimenea, és un relat “veraç, massa, molt cru”. D’aquells que, en alguna ocasió que altra, has de deixar de llegir perquè et supera. Que explica una història que, de tan real, fa mal de veritat. Així, Bustamante li dóna veu i forma a la història de Lucia, un nom fictici per una dona ben real. Conta, de vegades amb molt de detall, com és la infància d’algú que pateix abús constant i reiterat. Com són les situacions que cap nen hauria de viure en els seus primers anys.

Però, també, conta com se supera a poc a poc aquesta situació. Com, malgrat les cicatrius que poden quedar després de moments durs, es pot sortir. Explica que, malgrat que aquells que més t’han d’estimar et fan mal, continuar endavant paga la pena. Va explicant des dels primers anys de Lucia fins a convertir-se en una jove amb tota una vida de llibertat i eleccions per endavant.

IMG 6847
 

Com sorgeix la idea d’escriure aquest llibre?

Sorgeix perquè ajudo una amiga que tinc, està basat en fets reals. El llibre és d’una noia que existeix de veritat. Aleshores, és com una mena de retorn d’un favor, perquè ella va escriure la seva infància, que va ser bastant dura, i tenia ganes de treure-la en novel·la, però no s’atrevia a escriure-la. Aleshores, ella em va fer a mi un favor en un moment determinat i jo li vaig dir que sabia que li feia il·lusió tenir la seva vida en llibre i tenir-la a la mà, així que li vaig proposar si volia la tirava endavant amb el seu suport i em va dir que sí. Es va posar molt contenta i entre els dos vam anar formant aquesta novel·la sobre la seva vida.

Quant de real i quant de ficció hi ha?

Gran part és real. Hi ha coses basades en la seva vida quan era molt petita, i com més petita, menys records té. Únicament de coses que la van marcar molt, que sí que fa memòria. Per tant, sí que hi ha coses, sobretot al principi, que he hagut de crear-les jo. Però a partir de certa edat, de nou o deu anys, és pràcticament tot el que em contava és el que jo escrivia. Òbviament, la història s’havia d’allargar, i potser he creat algunes amigues que ella no ha tingut o situacions de la seva vida que no han existit. Però el 80% és verídic.

Com ha estat el procés d’escriptura d’un llibre tan personal?

Ha estat bastant complicat, sobretot en les coses que ella no recordava bé. També perquè són situacions de maltractament, humiliacions per part del padrastre cap a ella i que em contava i jo no volia aprofundir molt en aquestes pallisses o insults. Però en aquelles coses que ella no recordava, jo intentava posar-me dintre del cap d’aquell home, per veure com podia estar veient ell la situació, com actuava quan ella era més adulta, intentant deduir com ho havia fet quan era més petita. I és un procés molt dur, perquè a més jo sóc pare de dos nens petits i imaginar-me com ha de ser un home així, que a més ve de fora, que no és familiar seu, que és el nuvi de la mare i pensar el tracte que li donava...

“Els maltractes a menors surten menys a la tele, perquè també està més normalitzat que a un nen se li insulti i se li pegui”

Per posar-te dintre del cap d’aquest home, has investigat més enllà del que ella et contava?

He llegit articles, sobretot perquè és un tema que està sempre al dia. Els maltractes a menors surten menys a la tele, perquè també està més normalitzat que a un nen se li insulti i se li pegui. ‘Es que eres tonto’, per exemple, està completament normalitzat. A banda de tot el que he pogut llegir, també he intentat estudiar famílies que m’he trobat en qualsevol lloc, al parc, passejant o menjant, he intentat veure el tracte que donaven als fills i quina relació hi tenien.

Quin és exactament l’objectiu d’aquest llibre?

És veure’l com una història de superació personal. Tot i la infància que té la protagonista, com de malament ho passa, tot el que li fan, ella va tirant endavant, va superant dificultats amb ajuda de persones externes, algunes conegudes, altres que es va creuant pel camí. Amb el llibre vull donar un missatge d’esperança a algú que es trobi en situació de maltractament, a altres persones que coneguin algú que estigui en aquesta situació. Vull que pensin que poden sortir, que no tenen per què viure una vida que no volen.

Et planteges una segona part?

He barallat l’opció, perquè el final és molt obert i dóna opció a pensar qualsevol cosa que pugui passar a continuació. Jo mantinc el contacte amb aquesta noia i continuo parlant-ho amb ella. El que passa és que no tinc del tot clar quina visió donar-li, tampoc m’abelleix tornar de nou al mateix, voldria donar-li un altre tipus de sortida, a més ella ja té una vida completament diferent. Havia pensat canviar una mica de terç, passar a un altre tipus d’assetjament. Perquè també existeix violència, per exemple, al col·legi, i està molt normalitzat avui dia. I l’objectiu podria ser el mateix, donar un missatge encoratjador, que no han de viure això, que poden tenir una infància com cal.

Comentaris (1)

Trending