Setze anys per desestimar la indemnització que pretenia la promotora dels edificis del ‘cas Vilars’

Els tribunals consideren que no es donen els supòsits, especialment la mala fe, perquè els dos veïns que van instar al seu dia l’atur de les obres hagin d’abonar danys i perjudicis a la societat que va impulsar les construccions

La Justícia ha trigat més de setze anys a resoldre.
La Justícia ha trigat més de setze anys a resoldre. Toni Solanelles

Setze anys ha trigat la Justícia a dictar que no escau que els dos veïns dels Vilars que van instar l’aturada de les obres d’uns edificis que es feien en aquell indret d’Escaldes superant l’alçada que l’amplada que inicialment tenia la via permetia hagin d’indemnitzar la promotora dels immobles. Els tribunals consideren que no es donen els supòsits, especialment la mala fe, perquè els demandats hagin d’abonar els suposats danys i perjudicis. I la reclamació no era pas poc quantiosa. 7,3 milions d’entrada. 5,9 quan la xifra es va acabar d’afinar.

Es tracta d’una de les derivades, d’un dels serrells d’un cas que ha estat rodant per la Seu de la Justícia i per d’altres institucions i instàncies durant anys. Fins al punt que les ‘martingales’ avalades legalment i fins i tot amb la participació del Consell General van acabar arribant al Tribunal Europeu dels Drets Humans i la jurisdicció amb seu a Estrasburg va condemnar l’Estat andorrà per tots aquells tripijocs que es van produir durant anys per salvar els edificis. Setze anys després de la reclamació efectuada per la promotora, la sala civil del Tribunal Superior desestima la petició. Els demandats eren els dos mateixos veïns que van aconseguir el reconeixement d’Estrasburg.

Les ‘martingales’ avalades legalment i fins i tot amb la participació del Consell General en tot aquest afer van acabar arribant al Tribunal Europeu dels Drets Humans i la jurisdicció amb seu a Estrasburg va condemnar l’Estat andorrà

Tot el serial es va iniciar els darrers compassos del segle passat. I l’any 2000, veient que aquells edificis superarien el que els veïns consideraven legal, van promoure una demanda d’interdicte d’obra nova. La Justícia, el 2001, va concedir les pretensions dels dos privats i va aturar les obres, encara que en part. Un dels immobles ja estava molt avançat. Tot plegat va seguir un llarg procés. La promotora, el 2006, va demandar els sol·licitants de l’atur d’obra nova pels danys i perjudicis que li va causar que es parés l’obra, que posteriorment es va poder completar.

No va ser fins a l’agost de l’any passat que la Batllia va dictar una resolució desestimant la petició, la reclamació dels esmentats, finalment, 5.986.508,73 euros. I ara la sala civil del Tribunal Superior ha ratificat plenament aquella desestimació. Entre altres coses, perquè recorda a la promotora que la decisió última d’acordar l’aturada de les obres no era pas dels demandats sinó de la Justícia. I, a més, la petició tampoc es va fer en un abús de Dret. En efecte, els veïns vetllaven, diu la resolució recentment dictada, pels seus interessos patrimonials -que s’aixequés un edifici d’alçada superior a la que pretenien o pensaven restava valor als seus immobles- i, fins i tot, als paisatgístics, atès que una construcció superior als 10,5 metres suposava un cert impacte visual.

“En relació a la pretesa mala fe dels agents interdictals i la seva voluntat d’obtenir un benefici propi amb la paralització de les obres que pogués convertir la seva actuació en abusiva en el sentit de considerar-se que varen interposar l’acció interdictal dolosament amb l’ànim de perjudicar la promotora i sense la concurrència d’una finalitat legítima, apartant en tot cas el procediment la seva funció normal, convenim amb la resolució d’instància que no només no s’ha acreditat a través de les testificals practicades que la seva única voluntat en demanar l’atur de les obres fos obtenir una indemnització econòmica de la societat promotora, sinó que del conjunt probatori practicat es deriva que van actuar per la protecció del seu propi dret”, diu la sentència en un dels fonaments de dret.

La societat que impulsava els dos immobles que finalment es van acabar construint va sol·licitar ja al 2006 més de 7,3 milions d’euros de danys i perjudicis que després es van afinar a la baixa fins a 5,9 milions

“Ja hem dit que del resultat de les testificals dels treballadors i membres del consell d’administració de la societat agent no permet acreditar la voluntat de perjudicar dels senyors (que van demanar l’atur de les obres”, continua dient la resolució, que hi afegeix que “l’acció administrativa endegada i seguida pels defenents en res afecta a la interposició de l’interdicte; la pretesa acció mediàtica tampoc afecta al resultat del mateix i es ben cert que amb cap altra acció els agents podien obtenir la paralització de les obres, ja que aquesta finalitat únicament es pot aconseguir amb la interposició de l’interdicte exercitat”.

Per tot plegat, “en no haver existit abús de dret en la interposició de l’interdicte per part dels senyors sol·licitants, procedeix desestimar aquest greuge i confirmar la resolució recorreguda”. I és que no s’ha acreditat “la concurrència de culpa o negligència en la petició interdictal dels senyors sol·licitants” i, per tant, “no hi ha lloc a analitzar la següent acció exercitada per l’agent per quant es fonamenta en una responsabilitat objectiva que, com hem vist, no pot fonamentar la petició d’indemnització interessada”.

I és que “l’actuació dels senyors sol·licitants no es pot considerar il·legítima, no havent-hi doncs lloc a fonamentar la reclamació en una responsabilitat objectiva, com pretén la recurrent”. I en no haver generat els peticionaris de l’atur de l’obra “amb la seva petició interdictal responsabilitat de la que es derivi la seva obligació d’indemnitzar a la part recurrent, no hi ha lloc a valorar la reclamació efectuada per aquest concepte”. I d’aquesta manera es tanca la qüestió setze anys llargs després d’haver-se interposat la demanda.

Comentaris (4)

Trending