Ferran GOYA
Fins a l’aprovació pels Veguers, el juliol de 1990, del primer Codi Penal andorrà, l’antic ordenament penal del nostre país estava fonamentat en la jurisprudència del Tribunal de Corts, complementat per algunes normes penals específiques i fragmentàries.
Cent noranta-nou anys abans (!!!) s’havia promulgat el codi penal francès de 1791, inspirat en l’esperit de la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de 1789 i en els principis del dret que Cesare Beccaria havia formulat en 1764 en el seu opuscle Dels delictes i les penes.
Tres dècades més tard, el 1822, s’aprova el primer codi penal espanyol que acaba amb les lleis penals de l’Antic Règim, un dret cruel, fragmentari i poc definit.
Així, en aparença i sobre el paper, els fruits de la Il·lustració en el que es refereix a les llibertats i garanties van trigar més de dos segles en arribar a Andorra.
Al pròleg de la novel.la d’Antoni Morell Set lletanies de mort (1980), Salvador Espriu escrivia “Antoni Morell ens parla d’un món d’ahir mateix, en un brevíssim lapse desaparegut, tal volta, però, només en la seva vida externa, no pas en els seus replecs més íntims”.
Set lletanies de mort és una novel·la-retaule –com la qualificà Agustí Bartra- al voltant de la darrera execució d’una pena de mort a Andorra el 1943. Un episodi vergonyós de la nostra història recent en el qual van executar (ajusticiar no és, ni de lluny, la paraula precisa) una persona irresponsable penalment, sense advocat defensor i sense normes penals escrites.
Morell evoca la situació del judici: “Algú de vosaltres té quelcom a dir a favor d’aquest home? (...) Ningú no respongué a la pregunta del jutge. Ningú. Tot el poble, pensà [l’Andreu], amb el seu silenci es condemna, mentre em condemnen a mi. La maledicció caurà sobre ells, perquè si de tot un poble no surt ningú a esgarrapar-se per salvar la vida d’un home, aleshores aquest poble és mort, com jo ho seré dintre d’unes hores.”
L’amic Morell és un bon coneixedor de Miguel de Unamuno i suposo que Espriu també havia llegit els cinc assaigs de l’escriptor basc agrupats a “Entorno al casticismo”. Unamuno, en aquesta obra, elabora el concepte de subhistòria o intrahistòria, el lloc en el que “els replecs més íntims” es van agregant i estratificant en profundes capes, formant una mentalitat col·lectiva.
L’arsenal de lleis, la “superestructura” que hem promulgat d’ençà que vam aprovar la Constitució de 1993 i el relat que ens fem d’aquesta superestructura (les notícies de cada dia) no seria res més que un aparador imitatiu de les normes i comportaments dels estats de dret europeus, res més que la superfície més o menys calmada -o més o menys agitada- en el que compartim els pensaments “políticament correctes”; però en el fons, la vida intrahistòrica, silenciosa i contínua, la que forma les creences es mantindria gairebé immutable, constituint la tradició eterna, la vertadera tradició del “nostre” casticisme, de la mentalitat col·lectiva de casta de la fracció de la població que domina ideològicament i socialment l’escenari polític andorrà.
Entendrem millor tot el que ha succeït des del mes de març de 2015 si som conscients que el “món d’ahir mateix (...) el món no massa digne de lloança”, que comentava Espriu al seu pròleg, continua impregnant mentalitats i actuacions de governants, legisladors, jutges i súbdits.
“Els personatges de la vella història es reproduïen amb disfresses i abillaments diferents. (...) La mateixa crueltat (...) La mateixa pobresa d’esperit (...) La mateixa por …”, diu Morell a les darreres pàgines del seu llibre.
Comentaris