Una EXTREBALLADORA
Fa 500 dies. Sí, ja 500 dies des d’aquell 10 de març, el dia que canviaria la vida de molts de nosaltres.
Encara ho recordo com si fos ahir, i encara ara m'aixeco pensant que ha sigut un mal son. Però només obrir els ulls m'adono que és real i, sobretot, encara avui em demano “per què????”
Un temps després de la intervenció vaig participar en un reportatge amb d'altres companys de feina elaborat per l’Enric Guinart per al ‘Més Andorra’ explicant com ho havíem viscut i com ens havia afectat. Qui m'hagués dit que al cap d’uns mesos i després de gairebé 30 anys a BPA ja no faria part d'aquesta gran família.
En aquest punt sí m'he de treure el barret davant els personatges que van aconseguir que aquesta família quedés dissolta. També reconec que en som una mica responsables.
I com no, mirar en darrera i no pensar que tots junts, empleats, accionistes, clients… potser hauríem pogut evitar aquesta catàstrofe. Però sense unió era una lluita perduda.
Espero que amb el temps i per necessitat tots aquests sentiments -ràbia, dolor, pena i, sobretot, impotència- perdin força i espero que algun dia tots aquest senyors tan valents se n’adonin que no calia arribar a aquests extrems. Esperar que reconeguin que hi havia d'altres solucions, que al meu humil entendre eren menys agressives, és somiar truites.
I del que si estic convençuda, cada dia més, és que per uns motius o uns altres BPA havia de desaparèixer. Però deixant en el camí històries ben tristes que seran difícils d'oblidar.
I colorín, colorado aquest conte per desgràcia encara no s'ha acabat.
Comentaris